diumenge, 31 de juliol del 2011

Perquè l'atemptat contra el Racó de la Memòria de Porreres no resti en silenci

Deix aquí el poema de Miquel López, que allà de moment no es podrà llegir; i que l'amic Llorenç Capellà, ha publicat en el seu article "Ball de Bastons"


"Els nostres morts"

Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.
Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.
A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.
Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.

dilluns, 4 de juliol del 2011


Fa estona, la meva dona i jo, dúiem endarrere la idea d’un viatge a la Provença francesa per a veure la floració de la lavanda. Com diuen que totes les coses que et proposes amb fe i entusiasme s’acaba aconseguint-les , quan es publiqui aquest article haurem complert el nostre somni.

Programarem el viatge cap a Barcelona , per a després llogar un cotxe  i establir el campament central a la Ciutat d’Arles, concretament en el barri antic i just devora d’un amfiteatre romà , que s’empra actualment, a part de visites turístiques com a plaça per a curses de braus; per a mi un sense sentit; però de tot hi ha. Sembla que pel que varem comprovar l’afecció a les curses de braus a França, està tan escampada, que sembla que inclusiu  més que a l’Estat Espanyol. L’hotel “Amphieatre” fou en el que estàvem.
La ciutat d’Arles té un llegat romà molt important amb quantitat de monuments, molt ben conservats  i s’ha de dir que pel recorregut que férem, la quantitat de petjades de l’imperi romà, és impressionant.
No es pot escriure sobre aquesta ciutat, sense fer menció al pintor Vicent Van Gogh i a la bastant violenta relació amb Gauguin. No és estrany que apart de paisatges i monuments històrics de la ciutat, també ho fes amb els gira-sols, ja que hi ha extensions de camps d’aquesta planta impressionants. I fer menció del cèlebre quadre “El cafè d’Arles”.

El segon dia d’estada varem poder veure tota una casta de plantació de plantes aromàtiques i medicinals de les quals s’extreuen els olis essencials pel sistema antic i saludable de l’alambí per destil·lació i no com es fa amb segones quines fragàncies i olis essencials baraters que ho fan amb dissolvent químic; tot el revés i contraproduent del que és recomanable amb l’aromateràpia, a la que sabeu que em dedic a través del massatge.
Veure les parcel·les de les diverses plantes, els diversos alambins antics de coure i la producció que tenien dins del museu, que s’anomena : “La boutique du musée des arômes et du parfum de graveson-en-provence”: olis essencials, colònies, perfums, difuminadors d’essències amb els diversos flaires que s’oloraven em va portar a un estat de relaxació que no és de dir. Com és clar vaig comprar uns quants dels olis: Lavanda, com no, tem, gerani, tots ells de cultiu ecològic; així com uns quants sabons. La temptació de comprar més productes, ens ho impedia la prohibició de portar, segons quina quantitat de líquids a l’equipatge de mà, i embarcar-ho no és gaire segur que arribin bé.
Cal a dir que per a persones no massa enteses amb la fabricació de segons quins els productes naturals com són els olis essencials, amb l’obligació de portar el segell de control ecològic que entreguen unes certes institucions administratives després d’un rigorós control; se’ls hi pot donar fàcilment “gat per llebre” o sigui que és necessari informar-se abans.
Bé, unes al·lotes del museu, que per cert durant aquest temps he pogut fer un bon reciclatge del francès, ens van indicar les zones millors per a veure els camps de lavanda: Aps i Sault, que foren els llocs que posteriorment visitarem i la vista i la flaire també, de quantitat de quarterades plenes de plantes de lavanda florides amb el seu característic color violeta, que va canviant, segons la llum, és una sensació on les paraules es queden curtes per explicar-la.
Hi havia extensions que no tenien ni ordre ni concert i entremesclades a totes mates salvatges d’herba de Sant Joan, en canvi d’altres, perfectament arrenglerades.
Una visita posterior  que ens va impressionar molt, fou a l’abadia de Senanque. Cistercenc del sègle XII. Rodejada també dels camps de lavanda, varem tenir la sort de poder escoltar el cant dels monjos durant una celebració. Ens va estarrufar.

Bé si per casualitat arribeu a la Provença no oblideu els bons vins,  l’arròs de la Camargue d’un sabor molt especials i com és clar el formatge.
Moltes més coses a dir, però m’encantaria que aquesta vegada hi cabés una fotografia, ja que a vegades diuen: “ una imatge, val més que mil paraules