Reflexions més enllà del dolor

Peu de foto: Malgrat les condicions inhòspites, la vida continua endavant....

La gran majoria de les situacions, tant les bones com les dolentes, tenen un principi i un final i no solen deixar petjada.

En canvi n’hi ha d’altres que marquen de per vida a les persones que les han viscuda: la mort d’un fill.

No és modificable; sempre serà així. S’haurà d’aprendre a viure amb aquest patiment, amb aquesta realitat, a veure que els demés encara riuen, estan alegres i que la vida, malgrat tot, continua.

La mort i aquesta mort és irreversible. I la nostra voluntat res pot fer en contra d’ella, si  és que així ha d’ocórrer. És de les situacions que et porten al màxim grau d’impotència, ja que no es troba en les nostres mans fer-hi res.

La vida ens fa forts mostrant-nos la nostra fragilitat. Perquè d'ella en podem ressorgir per a seguir avançant i enfrontar-nos als temporals que calgui.

Tot té un principi i un final. L’únic que ens queda és el que hem gaudit en cada passa que hem fet. Els records dels bons moments seran una injecció d’energia per a continuar vivint el present.

Passi el que passi, la vida continua i no s’estanca mai.

Del que som quan ens aixequem de dormir al que som quan tornem al repòs; res ens queda. Sols una maleta plena de records de tot el que haurem viscut durant el dia.

Valent, no és qui no té por o pors; tots en tenim. Valent és qui té el prou coratge d’enfrontar-se a elles fins que són vençudes, malgrat tot l’esforç que s’hagi de fer per arribar a derrotar-les.

La fe amb nosaltres mateixos i l’esperança de què traurem prou forces per a passar el moment i treure nota, ens donarà la certesa de què tot es pot superar.  Malgrat sigui viure amb un record inesborrable de dolor que ens acompanyi tota la vida. La seva perspectiva en el temps; apaivagarà la coïssor d’aquell instant.

No és l’oblit, aquest no existeix. És la temprança, la saviesa, la maduresa que s’assoleix en base a les experiències viscudes i integrades.

Tots naixem per morir. I la rotunditat d’aquest fet innegable, l’hem de tenir costant sense que ens obsessioni i ens ajudarà a concebre la vida d’una manera més lleugera i sense tants d’embolics.

Entre el naixement i la mort haurem fet moltes passes i la saviesa vindrà per la plena consciència de la passa que fem en cada moment.

Tan sols pot ajudar a algú a sortir del seu infern, qui ha baixat als seus, ha tornat pujar i pot encendre  una petita llum, per a mostrar el camí de sortida. Aquesta és la tasca prioritària que intentam fer a la nostra consulta Salut Natural.

No ens podem sanar completament si la part emocional no es cura. Ja que si no es fa així, sempre quedarà per a resoldre algun sentiment o emoció pendent, que, no tan sols farà mal, si no que amb el temps tornarà a ressorgir.

Ens hem preparat durant molts anys com a terapeutes, tant la meva dona com jo; així i tot el que he escrit no ho porta cap llibre. És el recórrer de la vida amb coratge, enfrontant-te al que et fa por, integrant les vivències per molt dures que siguin i treure-l’hi el seu bagatge d’aprenentatge; el que ens ha portat a poder fer la feina que fem i de la manera que la fem. No hi ha altre secret.

També a dir, que sense la voluntat decidida i ferma de la persona que ve a la consulta; vull dir si no s’implica amb cos i ànima en la seva pròpia curació; res podem fer nosaltres i crec que cap terapeuta.

Esper que aquestes reflexions arribin on hagin d’arribar i en el moment precís. Malgrat tot jo encara crec amb la màgia de la vida.

Aquest article,  està escrit en part,  per  a una amiga nostra i la seva parella, que han viscut un instant molt dolorós i estan passant per un mal tràngol. Ens hem ofert pel que sigui, però en algun moment,  el silenci  també s’agraeix.

Esper que si arriben a llegir aquest escrit  els hi porti una mica de llum agombolant-los  enmig de la foscor que ara estan vivint. Ho deix així i sé que si els hi ha d’arribar, així serà , ja que com he dit abans, crec amb la màgia.

Londres: Quan rebenta l’olla a pressió

Esclafits d’odi, còlera i ràbia a Londres. La guspira de la mort d’un jove negre  Mark Duggan per part de la política britànica i una marxa pacífica per condemnar els fets i demanar responsabilitats acaba en un aldarull violent: Cotxes i edificis en flames; atemptats contra comerços i cases particulars; amb saquejos inclosos. Enfrontaments brutals entre els grups i la policia durant prop de tres dies de disturbis que s’han contagiat a altres barris, després que s’iniciés a Tottenham. Una olla a pressió prou recalentida que rebenta.

A Londres ja n’hi va haver uns semblants en 1986 i a França el 2005 quan Sarkozy, ministre d’interior, llança una provocació clara en els barris perifèrics de París poblats per immigrants.

Les notícies que arriben esfereeixen. Londres, com diuen diversos informatius, els diferents barris s’han convertit en autèntiques zones de guerra.

Hom es demana com s’ha arribat a què la caldera s’hagi encalentit tant com per acumular tal quantitat de violència que ha estat emmagatzemada fins que un fet com la mort del jove que he esmentat, provoqui l’esclafit?

No neix la violència de davall una col.

dimarts 9 d’agost, quan començ a escriure l’article, al dematí al 3/24 han fet una sucosa entrevista a Toni Cruanyes, ex corresponsal de TV3 a Londres i explicava que la violència policíaca a segons quins barris arriba a vertaders absurds. A ell li passà que anant amb un taxi, que conduïa una persona negre, i com la policia cercava un cotxe semblant, els feren baixar del mateix a punta de metralleta, fins que foren identificats.

Que  en els carrers et pots trobar que violents  t’insultin, et robin la borsa del supermercat, que inclusiu t’agredeixin i que és una pràctica diària.

Tornem a les preguntes. Com un model social pot arribar a generar unes conductes degenerades i explosives com aquestes?

Voleu dir que si no hi hagués exclusions, persones sense futur en absolut; que si més o manco tinguessin feina, un habitatge digne i mínimament cobertes les necessitats bàsiques, sortirien al carrer a muntar un Crist com aquest? Vos puc assegurar que no.

Ben igual que cap immigrant es jugaria la vida dins una pastera  per a passar del seu país a altres llocs d’Europa, en espera d'una nova esperança, si a casa seva tingués el que va a cercar en un altre lloc.

Si no hi ha feina  ni menjar, la gent és mou. Recordem la immigració mallorquina de principis del segle XX, a segons quins països europeus i a fer les ameriques i vos puc assegurar que no era per anar a descobrir món ni un viatge d’aventures.

A la nostra Vall encara en tenim testimonis d’una memòria no tan llunyana amb persones encara vives que feren aquell recorregut i algunes tornaren i d’altres quedaren, visqueren , treballaren i moriren lluny de les seves arrels.

A Londres com a França, han intentat dos models d’integració de la immigració i sembla que ambdós han fracassat.

La manca de cohesió unitària de la gent dels barris on anaren  a instal·lar-se immigrants; esquemes racistes reproduïts per l’Scoland Yard aquests darrers anys; les retallades socials, atur, ha portat a un nou moviment sense líders que se sent legitimat per sortir al carrer a estendre la seva violència.

La manera de comunicar-se és nova. No empren xarxes, si no missatges encriptats a traves de blakberrys que no poden esser interceptats per la policia.

El darrer missatge emès pel jove que va morir deia “M’està perseguint la policia”. Que de moment no ha donat explicacions, però sembla que al Regne Unit, les comissions independents fan la feina i donen resultats fiables.

Responsabilitats ? A  parts iguales laboristes i conservadors,  i a més accentuades amb la crisi, que ha generat diferències econòmiques brutals dins dels mateixos barris.

Els comerciants, classe mitjana, no se senten segurs ja que el sistema no ha estat capaç de donar-los la seguretat adequada i això és un brou de cultiu per un increment del partit British National Party d’extrema dreta.

Si les mateixes condicions es repeteixen a altres barris de ciutats europees, els resultats, amb el temps poden ser o igual o molts semblants. I no és una conclusió cap a un missatge de por.

Vos puc assegurar, que aquesta tardor, no sé si a més de calenta, estarà socarrada.

Atemptat a Noruega i un sistema econòmic que es desfà.

Quan hi ha una tragèdia com la que ha ocorregut a Noruega; i ben igual com d’altres , encara record el tsunami al  Japó i m’estremeix  i en podria fer una gran llista que no cabria en un grapat de llibres. A  mida que em  vaig assabentant de  la magnitud dels fets, vaig començant a tenir capacitat de reacció; a dir que reacció immediata no la tinc, em sent bloquejat.

El meu estat inicial és de shoc: 11 S, 11 M,  i molts altres, en els moments inicials no tan sols m’han portat a aquest estat mental i emocional, si no que m’han afectat durant bastant temps físicament amb dolors.

No puc fer un procés racional immediat per intentar arribar a la comprensió immediata d’uns fets que no en caben dins del cap que s’hagin pogut produir.

El fet inicial del que ha passat a Noruega és dantesc,  i aberrant que l’executor, m’estalvio el seu nom, encara justifiqui com a normal la seva acció.

Un poble com el Noruec, que mai oblidarà el que ha passat, viurà amb el dolor incrustat a les seves ànimes.

Retorn a preguntes que m’he fet altres vegades: Com és capaç l’esser humà de crear tants instants de patiment, en contra, no tan sols de la seva espècie, si no també en contra d’altres, a lo llarg de la seva història?

Tenim qualque gen desbaratat que ens impulsa a cometre aquests actes barbàrics, en virtut d’un messianisme mal entès, on els que les comet, es creu fefaentment que té la veritat absoluta i té la missió d’executar el càstig?

Centenars de famílies ben iguals que les nostres amb un drama sobre elles que no oblidaran pus mai i que hauran d’aprendre a viure amb ell, amb ajut i suport; és el que em fa posar-me dins la seva pell i sentir un dolor que no puc ni explicar, ni explicar-me.

He escrit sobre els maleïts que distribueixen arreu ignorància, patiment, penúria, fam, guerres, indignitats; uns a nivells més “d’anar per casa” i d’altres a nivell mundial i planetari. He escrit sobre els que són capaços de crear foscor i repartir-la i els que lluiten a favor de la llum, de la concòrdia, de l’harmonia i que hi dediquen també tota la seva vida. Les dues forces existeixen i sent que la força de la foscor està donant les darreres coletades i que cada cop són més aberrants. Pens que podria esser un símptoma que el seu temps s’està acabant. De cada vegada les estretes  de clau són més evidents i afecten a més persones.

Algú troba estrany que en un món convulsionant com aquest, surtin moviments per a intentar-lo, no modificar, poca cosa es pot crear sobre un basal de fems, si no que s’enfonsi d’una vegada per totes i començar a cementar un nou model de convivència?

A vegades, quan el cansament  pot amb mi, em porta a pensar que la meva tasca és inútil; que poc canviaran les coses, que tant faria que la fes o no la fes. Però llavors no sé d’on reneix una esperança que em porta a pensar que cada un des del seu lloc, pot aportar el gra d’arena i sobre tot amb les coses més simples i senzilles. Treballant en el nostre entorn, perquè les situacions i vivències siguin el més harmònics possibles.

Sé, i també ho he escrit moltes vegades, que el camí que estem transitant és absurd i no té cap tipus de futur i que per tant, com més aviat possible s’ha de modificar o ha d’esclatar per incoherent.  

Una mostra clara i evident és que el primer món està arruïnat. Els governs del primer món han portat als seus governats a la roina; perquè no són ells el que deuen realment, el gran i universal deute, el tenim tots nosaltres. Que no ens enganin, quan, diuen que una institució, sigui la que sigui,  té un deute de tants milions d’euros;  som nosaltres el que el tenim i que a través dels  nostres impostos haurem de pagar, interessos inclosos ( els doblers, per aconseguir-los, els bescanviem per hores de la nostra vida) i això és el que realment entregam: Una part de la nostra vida a uns gestors impresentables que amb el nostre consentiment la manegen i la mouen cap allà on troben els seus interessos i no els nostres.

Reflexioneu!