dimecres, 30 de març del 2011
diumenge, 27 de març del 2011
Amor, prejudicis i gent torrada.
El passat dia 20 de març , vaig poder veure per “la Sexta” un reportatge que es feia a la família Phelds, per part de Jordi Évole, conegut com a “el follonero” en un programa de TV3. Una família, guiada per un pastor nonegenari i ben torrat, que concorria a diversos actes amb pancartes i mítings, denunciant que el planeta sencer està en mans dels “maricas” a qui segons ells déu odia i , que els governs els hi han entregat el poder; a més d’ un discurs catastrofista i messiànic - la Iglesia Bautista de Westboro.- que no és que em poses els pels de punta, perquè, no són més de cinquanta persones, però el que em va sorprendre és que hi hagi tanta gent amb goteres en el terrat.
Per les nostres contrades, segons quins grups fonamentalistes també escampen el tema de la família convencional i sempre que han de definir altres tipus de relacions sempre tendeixen a definir la sexualitat com si aquesta part fos la més important i definitòria. Hetero, homo, etc acabant amb la connotació sexual com si la relació s’extingís o es completés allà.
A lo llarg dels anys per a definir altres tipus de relacions d’amor, s’han emprat termes insultants: Maricón, marica (recordeu aquella publicitat: “És cosa de hombres”; tortillera, bollera, i podria afegir tot un grapat de qualificatius que han emprat els grups xenòfobs, intolerants i jo afegiria que feixistes. Com dic, tot prové de posicions ideològiques intolerants amb una gran dosi de despotisme i feixisme entremesclat.
També prou ha ajudat els diversos missatges de les ales més conservadores de l’església catòlica, la que entre altres labors, fou la que ajudà a subjugar a la dona al mascle, afavorint una discriminació per la condició de sexe, que ha durat fins els nostres dies, on pretenien i en part ho aconseguiren, la presència predominant del mascle i el masclisme com a model social. En gran part a ells i a la política de la dictadura franquista els hi podem agrair el nivell de violència de gènere que existeix dins la nostra societat del segle XXI.
Recordem que durant la fosca, repressora, anquilosant, dictadura franquista , l’homosexualitat era considerada un delicte i tipificada conjuntament amb “la ley de vagos y maleantes”.
Se’ns ha volgut vendre la idea d’amor de la dona cap a l’home com a submissió. Si l’home era infidel i li coronava la testa a la seva dona amb unes bones banyes, i ella demanava consell a l’estament eclesiàstic (llegiu capellà-confesor) , se li demanava que fos comprensiva, que comprenés la debilitat de la carn; però que el que havia fermat “Déu” a la terra (matrimoni) no ho podia desfer l’home. De fet la llei del divorci fou aprovada l’any 1978, després d’anys de lluita i reivindicacions. Abans la dona era considerada una “propietat” del mascle, tot afavorit pel nacionalcatolicisme, aquell que portava a Franco davall pal·li ben igual que a la Custòdia.
Ara bé, si era la dona la que havia estat infidel, se la tractava com a una puta descarrilada, que no tenia per res en compte a “Déu” i que era la culpable de trencar el matrimoni i la família: Dues vares de mesurar i un bon grapat d’hipocresia i de doble moral com just ara mateix.
Com poden intentar , darrerament, des de les ales més conservadores i retrogrades de l’església esmentada, alliçonar en quant al comportament sexual dels joves, quan dins la seva institució hi ha a balquena casos encoberts d’homosexualitat, violacions, pederàstia i altres delictes pudents i amorals envers la sexualitat? Quina capacitat moral tenen si la perversió campa per les seves files i a més és tapada i encoberta?
L’amor és un concepte antagònic a la submissió, a la dependència i a la por. L’amor ha de ser enriquidor, alliberador, no ha de crear cap tipus de contracte : “Jo et don si tu em dónes” . No ha de condicionar: “T’estimaré si ets bon al·lot o sigui si fas tot el que jo et digui" si obeeixes sense posar emperons"Si adaptes la teva vida a la meva"si abandones els teus somnis, perquè jo pugui complir els meus” Quins missatges més trists i frustrants s’estan transmetent. Aquest tipus de relació està a anys llum del que és el vertader amor, i és converteix en un trist succedani, que amb el temps comença a presentar esquerdes i es desfà en miques inexorablement ja que parteix la relació d’unes premisses totalment falses que no tenen on cementar-se.
L’amor no té límits. Però com a la nostra humanitat li agrada tant etiquetar, s’han de treure conceptes: Homosexualitat, heterosexualitat, bisexualitat, i més “sexualitats” quan esdevé i acaba amb “relació d’estimació entre persones” que no acaba ni comença sols per la relació sexual.
Déu em guard del que pretenen tenir la veritat absoluta i que tan sols la seva “ideologia i practica” són l’únic i exclusiu camí de salvació, com he pogut escoltar a representants d’aquesta església tan pura “ i tan “casta” ( aquí es pot somriure, perquè els drames que han generat en segons quins delictes sexuals, són mereixedors de foc de l’infern) . També me’n guard dels que prediquen un déu tirànic, apocalíptic, que castigarà a sang i foc, als que no acompleixen les normes dels que s’autoanomenen representants de la seva paraula. En nom de “Déu –no el meu” s’han assassinat milions de persones a lo llarg de la història de la humanitat. I amb aquesta afirmació hi incloc a totes les ideologies religioses i no en lliber ni a una. I a més, les preceptores d’un sol Déu, monoteistes, han estat les més perilloses.
Vull acabar amb una crida al sentit lúdic de la VIDA, en majúscules. A saber gaudir, sense posar gaire través al que ens ofereix. A saber viure i gaudir de les petites coses, i a lluitar contra qualsevol tipus d’esclavitud que ens vulgui esser imposada, sigui per qui sigui. Estem en temps de revolta¡
Josep Bonnín
PS, vos deix l’enllaç al vídeo que faig referència, va la pena veure’l.
diumenge, 20 de març del 2011
Japó: Tragèdia de tota la humanitat
Quan començ a escriure aquest article, encara a hores d’ara tinc del cos adolorit, el cor encongit i l’ànima esgarrinxada, en front de la tragèdia dantesca que ha sotragat sense miraments a una part del poble japonès.
Inaudit, esgarrifant, espaordidor, se’m podrien ocórrer més qualificatius, però davant de les imatges que he vist pels diversos canals televisius, sé d’un bon tros que em quedaria curt. No en tinc més per copsar aquesta tragèdia, no en tinc per a descriure el dolor i el patiment de les persones que cerquen a les llistes els noms dels seus familiars: o morts, perquè han trobat els seus cossos malmenats o desapareguts, i encara porten una certa esperança de retrobar-los en vida. Tampoc en tinc per les persones que havien cercat refugi a les zones altes dels pobles, i veien com el seu poble era esborrat del mapa: les seves cases amb tots els seus records i vivències d’una vida, surant enmig d’un desgavell de fustes, ferros, enderrocs, cotxes; una gran trencadissa macabra on les aigües del mar anaven movent i engolim-t’ho tot, en un ball caòtic sens ordre ni concert. Ofegant els sentiments i l’esperança.
El poble japonès ja es va veure sacsejat per la segona guerra mundial, pels diversos bombardeigs de les seves ciutats, i per acabar pel genocidi, i ho escric amb claredat sense que em tremoli la mà, que feu el govern d’Estats Units d’Amèrica quan ordenà tirar les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki assassinant cent de mils de persones.
Un poble que en menys de setanta anys havia assolit esser la tercera potència econòmica del món. I ara, a molts llocs, i moltes persones, famílies, hauran de tornar començar de zero. I algunes hauran de començar a passar el dol pels seus morts.
Aquesta sacsejada mental i emocional, també té el caire econòmic. Un país que tenia un alt deute extern i que la seva caiguda econòmica de segur que ressentirà altres economies. El món econòmic es troba completament globalitzats, no ho oblidem.
Com fa estona, vaig escriure un article, respecte a què existeix un projecte militar d’EUA, de nom Haarp, per alterar o modificar el clima, inclusiu pot generar terratrèmols; i ja vaig explicar que es troba situat a Alaska, i empren l’enviament d’ones a través d’unes antenes, les quals són rebotades des de la ionosfera fins al punt de la falla sísmica per crear l’efecte de ressonància. Teoria que comença Nicolas Tesla, i que els experts d’USA han perfeccionat, simplement deixaré el recordatori.
Hom, malgrat el puguin acusar de tenir la síndrome de la conspiració, el que escriu no s’ho inventa. Existeix una corrent de persones que creu que gran part dels darrers terratrèmols han estat provocats i existeixen informes amb proves, com entre ells el d’Haití.
Just avui, no vull asseverar rotundament que amb el terratrèmol del Japó hagi estat així, ja que intent no fer cap tipus de demagògia (ja n’existeixen de polítics i periodistes experts en la matèria amb el grau d’excel·lència) ; intent tenir el màxim de proves concloents abans de donar-ho per cert, recercant fonts i persones prou fiables. Tot i que, em venen algunes preguntes al cap, de les que encara no tinc resposta.
A què o a qui beneficiarà que la tercera potència econòmica mundial, tingués unes pèrdues multimilionàries, entrés dins un estat de crac i tardés una pila d’anys en ressorgir?
Per afegitó, hi ha la situació de les centrals nuclears. Japó en disposa de prop de cinquanta. Varies d’elles han estat seriosament danyades, existeix el risc d’explosió, el sobre encalantiment dels reactors. Això vol dir, una gran possibilitat de contaminació radioactiva i al mateix temps una paralització de tota l’activitat industrial del Japó que depèn directament d’aquesta energia.
Ara es comença a plantejar-se a nivell mundial el tema de la seguretat de les centrals nuclears a altres països.
No s’ha parlat en absolut, dels cementiris nuclears marins i com aquestes sacsejades ( 8’9 en l’escala Ritcher) amb l’epicentre a vint i quatre kilòmetres de profunditat, l’hagi pogut afectar. I poc, que l’eix de la Terra s’ha desplaçat deu centímetres i com afectarà als moviments de rotació i translació.
S’ha tornat a parlar de Chernobil , de l’incendi de la nuclear de Vandellós, inclusiu la cancellera alemanya Merkel, ha aturat una legislació que permetia augmentar el temps de vida de les seves centrals nuclears fins que no s’aclareixi tot. Llei proposada pel seu mateix partit; i ara mateix està en palestra la perillositat d’aquesta manera d’extreure energia.
Tots navegam sobre el mateix vaixell i la radioactivitat no fa exclusions, ni per estatus, ni per color de pell, ni per tendència política o religiosa. Si rebem, podem rebre tots.
De cada vegada queda més patent que no estem aïllats. Que el que afecta a uns germans nostres ens afecta a tots, i a més tots tenim la roba a l’estenedor. Ja no té cabuda el concepte global del món de manera egocèntrica, on els drames i tragèdies dels altres ens importin un rave. Tal volta ens haurem de convertir, però veritablement, en solidaris a la força.
Seguiré investigant sobre la possible intencionalitat del terratrèmol. No hauríem d’esser massa innocents per no creure que el neocapitalisme i els grups de poder, són capaços de fer el que sigui per llevar-se un competidor del mig o algú que els hi faci nosa (exemple evident, l’acusació dels delictes sexuals a Julian Asange, president de Wikileaks que obri la caixa de Pandora amb les darreres revelacions i esper que n’hi hagi més)
Aplec, perquè m’estic passant de mesura. En seguiré escrivint.
dijous, 17 de març del 2011
"Comiat" - Poema dedicat a Miquel Martí i Pol
El meu primer recull de poemes publicat el 2007 per Edicions Can Sifre amb el títol de "Cadències quotidianes" , la meva dedicatòria era: "A Miquel Martí Pol, als qui han furtat la veu i als qui m'estimen". Miquel Martí i Pol ha estat el meu referent en la poesia catalana.
El poema que public per la celebració d'aquest dia és diu "Comiat", forma part d'un recull de poemes que s'ha anat publicant a dues revistes: "Furn-Al-Lugg (Fornalutx-Mallorca) i a "Espais... de res a poc" (Barcelona) , amb el títol "Cançó de l'home de les mans arrugades i altres poemes de llum" . El poema que deix aquí li vaig dedicar a Miquel Martí Pol, el dia posterior al primer aniversari de la seva partida, per això el seu nom.Fou publicat per primera vegada a la pagina electrònica: Relats en Català (www.relatsencatala.com) 10 de novembre de 2004, en el seu record.
Vull que en el I Dia de la Poesia Catalana, deixar aquest testimoni d'agraïment i retre aquest petit homenatge a aquest gran poeta català i del poble Miquel Martí i Pol.
Comiat
Ahir, flairaven els teus mots
com avui
i avui
la teva sang ha abandonat els vidres.
Te n’has anat lleuger
pujant per un pont de mar blava
cap a un lloc
on el patiment s’esmicola en la boira.
Les teves paraules romanen calentes
i els meus estatges,
on reposen, esdevenen glaçats.
Gràcies pel teu vers
per fer-nos gaudir sense massa mesura
dels sentiments amagats
que tots guardem dedins.
Ara com tu, escolt la meva mort
i em xiuxiueja el teu nom
com a altres instants
ho fa amb el meu.
Un silenci per tu ple de recança i enyor.
diumenge, 13 de març del 2011
Evolució humana, model de societat i treball generacional
Amb la introducció de la televisió, ordinadors, telèfons mòbils, etc, s’ha passat d’un fet de comunicació més artificial que abans, quan la gent, per exemple es reunia a prendre la fresca a les aceres de devora casa i a fer la xerrada. Tal volta malgrat la duresa del treball, i haver-se d’ajustar al que hi havia, el seu món era més amatent, hi havia més empatia, tothom es coneixia . Habitualment es viu la vida en funció de les coses que t’han dit, t’han ensenyat, has llegit, t’han comptat i les dones per certes. Són experiències d’altres persones i això és una altra manera de tenir fe. Amb el temps esdevens analític i reflectiu ( no tots hi arriben) i et planteges el fonament de segons quines teories, que abans no ho feies. Forma part d’un procés d’evolució cap a ampliar la teva visió respecte a la teva vida i els succeïts que en ella van passant.
Moltes vegades, es produeix que tenim una fe amb coses de les quals no hem tingut l’experiència, ni pròpia ni personal.
Per una altra part no ho podem experimentar tot i hem de creure amb el que altres persones han experimentat i ens ho fan a saber, malgrat amb el temps, opcions vàlides, perden el seu fonament i són canviades per altres. Un exemple podria esser la teoria Heliocèntrica
És una dinàmica evolutiva , seguir el treball que les generacions passades han anat fent i incrementar, sobre elles, el nou coneixement. Malgrat existeix el dubte constant. A vegades, és necessari inventar nous estris, que ens impedien tenir una certesa sobre un esdeveniment. Exemple: la càmera Kirlian fotografià l’aura (conjunt de cossos energètics de l’ésser humà) i que abans de tenir aquest instrument i poder-ho comprovar , era negada oficialment la seva existència.
Anava dient, que teories donades per certes durant molt temps ( a vegades mantingudes per servir a uns interessos) són replantejades. I als que contradiuen la versió oficial, en poden sortir escaldats, malgrat amb el temps, la seva teoria sigui acceptada. Vos pot venir a la memòria el cas de Galileu Galilei, respecte del moviment de la Terra al voltant del Sol.
Inclusiu a vegades quan els coneixements i ( la saviesa bastant més difícil de transmetre) , ha portat a noves proves i a noves experiències en la investigació.
Tot forma una part evolutiva en la que ens trobam immersos a diari. Les distintes generacions i de cada vegada a més velocitat, s’han d'adaptar a uns canvis vertiginosos, en els que els nostres avantpassats, no ho havien de fer. Vivíem els canvis amb més lentitud. No necessitaven tantes coses i per tant no estaven condicionats a un continuo aconseguir coses per a esser “feliços”. Les seves vides no eren tan complicades com les nostres i la senzillesa feia que l’estrès que actualment la nostra societat està “gaudint” i que l’emmalalteix, no existia com ara.
Estaven molt més a prop de la natura i de lo natural. Les relacions entre veïnats, habitualment, sempre n’hi havia algun de remuc de tot, eren d’ajuda i suport. No passava en absolut, com ara passa, que trobin a una persona vella morta a qui ningú l’ha anada a visitar durant molt temps i per això ni se n’han adonat.
També, malgrat les dificultats que eren assumides i resoltes quan i com es podien, i no els obligava a tenir una dependència de moltes coses com nosaltres ara tenim.
Actualment ens hem venut al gran postor. Tot té un preu i el valor de les coses ha desaparegut. Tot es basa en posseir i quantes més coses millors. Depenem d’empreses d’electricitat, de gas, d’aigua, de transport, de telefonia, etc, i hem de treballar per a elles (Bancs inclosos)
Estem esclavitzats al capital amb el consentiment dels Governs que teòricament hem triat de forma democràtica (mentida?) perquè salvaguardin els nostres interessos i a contra ens manipulen i ens enganen, a més els hi paguem uns bons sous, perquè ho facin.
Ens han estat robant a diari, gestors als que nosaltres els hi havíem donat la confiança, perquè manegessin els nostres doblers ( estrets del treball) . Són els mateixos que també tenen la capacitat de crear unes lleis que ens obliguen a nosaltres i que ells habitualment incompleixen .
No robar. No fer frau. No falsificar documents públics. No fer tràfic d’influències. No fer suborn. No fer prevaricació. Totes aquestes denominacions són delictes, ja no entr en el tema moral ni ètic, sinó que estan prou tipificats en el Codi Civil i Penal.
Durant un temps, no vull parlar de legislatures passades per la contrada de les Illes Balears, sembla que hem estat governats per simples delinqüents comuns que abusant de manera estentòria de la nostra confiança, ens han deixat les arques públiques buides.
Acabaré, jo he viscut, tancar un tracte o fer barrina, amb una simple encaixada de mans i la paraula donada “anava a missa”. No era precís haver de llegir “la lletra petita”, ja que no n’hi havia. Crec i n’estic convençut que haurem d’anar a recuperar una altra vegada aquells valors, a no esser que vulguem viure en una jungla.
I la pena, és que una gran part dels que ens haurien de donar llum, ens donen fum.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)