En memòria de Na Jerònima “Vilaró”- “Sa Padrina”

A lo llarg dels passats vuits anys de col·laboració en el Setmanari Sóller i en diversos articles he escrit sobre “dones valentes-Valentes Dones”

Persones “velles” , amb tot el significat qualitatiu  del que comprenc com a “vellesa”, persones que  irradien llum i estima, i que per sort meva he conegut.

He rebut lliçons inapreciables per part d’aquestes dones que s’han fet estimar, ja que han estimat molt i han repartit arreu el seu amor.

D’aquestes dones valentes a les que la vida les ha posat en tessitures prou difícils i doloroses; i que coratjoses les han sabut treure endavant malgrat tot el patiment que comportaven, sense perdre el bon humor i el somriure.

A mode d’exemple, N’Esperanceta, com familiarment l’anomenem, la mare d’en Guillem Bernat; Na Maria Teresa “dels sabons” amb parentiu “Moiana”, una “admiradora” dels meus articles, que m’ha honorat amb un quadern de bitàcola, on escriu les frases que més li agraden dels meus articles. A ambdues els vaig dedicar un article, perquè quedi un testimoni escrit per part meva de la meva profunda admiració pel seu tarannà i la seva empremta, com de la seva capacitat de lluita en front de circumstàncies adverses, que aquí no repetiré.

També, per elles el meu respecte sincer, ja que m’educaren amb ell envers a les persones velles, res a veure amb les velles persones, ja que el seu esperit irradia joventut, malgrat els anys, i de les que tant he aprés, ben igual que dels infants de Sóller, amic de molts, sobre els que he escrit i em coneixen com a “En menja-panxes”.

Divendres  dia 18 vaig anar al funeral d’una dona valenta, coratjosa, que als seus 91 anys ens ha deixat. Ella va partir, però ha deixat el caliu de la seva tendresa i estimació, Na Jerònima “Vilaró” , amb la  que varem esser  veïnats durant aquests darrers vuit anys. En la que tant la meva dona i jo, tant pujant com baixant de la costa de Sant Pere, ja fos per anar a comprar o pujar a Son Bou, la ens trobàvem molt sovint.

Moltes vegades, ja que la mare de la meva dona, va viure amb nosaltres fins que va partir, na Jerònima, li deia a la meva dona: “No em puc avenir de la seva mort” ja que elles dues havien fet amistat.  

Els darrers temps,  la costa se li feia  feixuga i amb la seva senalleta per no dur massa pes i amb el seu bastonet, anava pujant sense defallir i menys sense queixar-se; a dir que mai li vaig sentir una queixa.

I el dissabte, com de costum i ben empolainada cap a “Es Pont” a dinar, que hi feien bon menjar.

Vull que en aquestes paraules quedi la meva estimació  i el meu record. També el condol més sincer a familiars, amics i amigues; i en concret a Jerònima Reynés la seva neta. Amiga nostra  i  també col·laboradora d’aquest  Setmanari. I aquí tanc l’article per donar cabuda a  una fotografia de “Sa Padrina”,  ja que a no res de deixar-nos encara mostrava la seva llum i alegria.