Una altra estreta de clau i més aviat farà l’esclafit

                          S'inspirà Felip Puig amb la frase de Fraga Iribarne: "La calle es mia"

Amics i amigues, indignat pel que ha passat amb el desallotjament de la pça. de Catalunya he intentat escriure aquest article amb homenatge a la seva resistència malgrat no els anomeni. Ja ho he fet a altres indrets. Pens que és més hora d’emprar l’energia per a emprendre accions per fer un canvi de sistema i de món, que per queixar-nos; així i tot, algú pot cridar quan intenten esclafar violentament els drets i la dignitats d’unes persones.

Una aferrada pel coll pel canvi!!!

Josep-Keops el beduí que no perd l’esperança

                                                                               *********

Començ amb una frase que va dir un home a l’assemblea que es va fer a la plaça d’Islàndia de Ciutat de Mallorca (antiga plaça d’Espanya), que m’ha escrit una amiga mentre compartíem pel facebook, Alba  Ufarte: “Si lluitam podem perdre, si no lluitam estem perduts”. Crec que aquesta frase sintetitza la filosofia i l’esperit del moviment 15 M que s’ha estès, no tan sols a molts llocs de l’estat espanyol, si no que rep el suport a molts altres llocs del món.

Els que em coneixeu sabreu, perquè ho he escrit , que vaig lluitar en contra del Franquisme per a establir una societat democràtica. I em sembla que just ara tenim una “oclocràcia” terme sobre el que vaig escriure no fa tanta estona.

Una gran part dels polítics, que diuen representar-nos, estan més a prop de la seva projecció personal i partidista, que de les vertaderes prioritats ciutadanes, tot governant i legislant pel gran capital, que ens vol tornar a l’estat d’esclavitud.

El meu amic Plàcid Pèrez en una xerrada a la mateixa xarxa, m’ha escrit i estic totalment d’acord: “Que el model econòmic actual té com a objectiu la descapitalització i la supressió de la classe mitjana, que passa per la desfeta  de l’estat del benestar” ( jo afegeix que també esclavitzar la classe treballadora endeutant-la de cada vegada més)

Afegia l’amic Plàcid: “Avui el president del consell d’administració d’un banc, va a estiuejar a la costa i es troba  al llanterner o l’electricista a l’apartament del costat: I això no ho poden consentir”

He transcrit aquestes paraules que defineixen clarament la situació econòmica que estem vivint i que jo afegeix que els respectius governs de tot el món, intentarà no, intenten potenciar, perquè son els braços executius del gran capital.

I mentre s’omplen la boca, al manco en les promeses electorals (ja,ja,ja) de creació de llocs de treball, quan el Banc Central Europeu ja ha recomençat altra vegada la pujada dels tipus d’interès. Els bancs i demés entitats financeres, tant les reflotades amb doblers públics debut a una gestió especulativa d’alt risc i nefanda ( dels nostres impostos) , no amollen un cèntim d’euro per ajudar i afavorir a les petites i mitjanes empreses i per si no faltava res pels dos rals, l’administració en general s’ha convertit en la morosa més important dels treballs que ha encomanat a petites i mitjanes empreses.

No contents amb això, estrangulen a la classe treballadora (I els sindicats els hi juguen el seu joc) amb pujades d’impostos ( qui som els més perjudicats amb la pujada de l’IVA al 18%: nosaltres; ja que la pujada de l’impost s’ha carregat sobre tots els articles i serveis) i per altra banda, els bancs seguint les polítiques del Banc Mare, estan endeutant una mica més a la classe treballadora i mitjana.

Les pujades de tasses a la Universitat és de vergonya. Una altra vegada la selecció de classes. O sigui, a estudiar el que tinguin uns pares que s’ho puguin permetre. Els altres: que es fotin o bé, si llavors quan acaben la carrera, no tenen feina. La cota  d’atur entre els joves  passa d’un 40 %. Això és una autèntica garantia de futur?

El mercat, regit pel gran capital sempre vol més i els governs legislen, perquè així sigui.

Fins quan es podrà mantenir la situació abans que esclati?

Si fem memòria les grans revolucions històriques, s’han produït quan la classe treballadora i en segons quines els estudiants, no han pogut més. Ara mateix no tan sols estan ofegant la classe treballadora, si no, la mitjana està rebent, la joventut, els pensionistes, i de cada vegada s’hi van afegint més sectors socials.

La victòria electoral del PP, en gran part s’ha produït pel vot de la por: “A veure si aquests ho poden arreglar”. Quan els mateixos votants se n’adonin que encara la situació va a pitjor, seran ells mateixos que tal volta també sortiran a reclamar al carrer.

La solució no la té cap partit majoritari, ja que és el capital que comanda i quan imposa retallar, per a no perdre més beneficis, sempre ho fan allà mateix: Prestacions socials, cultura (retallant subvencions i ajuts); pujant impostos i les tasses universitàries per a fer una selecció intencionada i educació en general. Volen uns xots de cordeta, fàcilment manipulables, i no persones amb capacitat analítica i crítica. S’ho trobaran.