divendres, 13 de maig del 2011

El món de la barroeria i el de la il•lusió: les dues cares de la moneda


Dins tot el maremàgnum d’incongruències, d’incoherències, de llistes electorals que sembla una llotja de peixaters a veure qui troba el millor lloc per a plantar la paradeta; a més d’algunes amb un nombre d’imputats per casos de corrupció (bons referents). Noces fastuoses al Regne Unit i el poble (?) no¡; la massa al carrer a seguir el joc. Onze mil persones han incrementat les llistes de l’atur al Regne Unit durant el març.
Hi ha l’altra cara de la moneda. Hi ha actes que m’omplen de joia i a més em sent satisfet i orgullós de participar-hi com fou al festival “Mirame 2011” que es va fer per a recaptar doblers pel tractament de n’Andreas, aquest infant que naixé cec fruit d’una malaltia d’aquestes que s’anomenen “rares”; i el tractament s’ha de fer en una clínica xinesa. Els pares i Andreas ja són a Xina per a començar la primera part del tractament.
Aquell acte de solidaritat real del passat 23 d’abril em va fer sentir, una altra  vegada, orgullós de ser solleric. El poble en ple va participar a l’esdeveniment, fa no fa  ens reunirem unes vuit-centes persones.
Per la meva part vaig participar l’horabaixa, ja que la pluja del dematí no ho va permetre, en un contacontes. Vaig escriure el conte aposta per aquest festival i li vaig posar el nom de “la maleta màgica”. Tal volta influït amb el sentiment que m’encantaria que amb el viatge que van a la Xina, retornessin amb un regal dins la maleta: La recuperació de la visió de n’Andreas. Bé, conte que vaig representar fou a base de diversos pelutxos i també teresetes de guant i de dit de la meva col·lecció que he anat fent durant molts anys. Estrany és, que hagi estat a qualsevol lloc de viatge i no n’hagi cercat.
Un dia vaig escriure que jo em sent un infant al que li han passat els anys per sobre i amb ells, amb molts infants de Sóller, em duc de meravella perquè m’encanta jugar. Per a ells sóc “En menjapanxes”  ja que em vaig inventar el personatge per a jugar a fer un joc de corredissa mentre els intentava menjar la panxa; això si, si estava plena; ja que les panxes buides no m’atreien massa.
Em sent feliç cada vegada que soc capaç de treure un somriure o un esclafit de rialles d’un infant.
A molts d’ells els he conegut de nadons, els he vist créixer, he jugat amb ells; inclusiu algun d’ells està aprenent a tocar el mateix instrument que jo a l’escola de música: La flauta travessera, veritat Llúcia? Altres han jugat amb el meu penjoll de lapislàtzuli que habitualment port penjat; i les brillantors els han atret i les seves petites mans, encara no ben entrenades, han intentat agafar la bolla, l’han mirat, l’han empès, me l’han intentat posar a la boca com si fos la meva xupa. Amics infants:  Lucas, Dídac, Carla, Júlia, Jordi,  Lídia, Etna. Bruno,  Àfrica ,  podria fer una llista  immensa.
Vaig anar a fer una visita a l’escola de Ses Marjades, i el fill d’una amiga na Mariana, que nom  Bruno; quan l’anaren a cercar de l’escoleta, amb uns ulls com a plats  li conta a la sa mare : “Avui ha vingut a l’escola “En menjapanxes”
El món de la il·lusió és un món on m’hi trob com a peix dins l’aigua. I m’encantaria tan sols haver de contemplar aquest món, i per desgràcia no és el cas.
A més, tots hem estat infants , tots hem somniat, tots hem llegit contes que ens han portat a llocs i a situacions màgiques, que per desventura, han desaparegut quan ens hem convertit en adults. Caldria tornar recuperar l’ànima d’infant. Seriem molt més feliços.
He llegit molt i molt contes; un dels meus preferits és “El Petit Príncep “ d’Alex. Exhuperi i una de les frases que m’ha acompanyat durant molts anys, és el secret que li donà la guineu al Petit Príncep: “Lo essencial és invisible als ulls, no es veu be si no és amb el cor”.
Hi ha contes, que m’ha corprès el motiu pel qual han estat escrits com és el cas de  “El cor damunt la sorra” de Jordi Llompart arrel de la mort de la seva filla Jana.
Altres són contes amb un missatge per fer camí: “El cavaller de l’armadura oxidada” de Robert Fischer o  “El laberint de la felicitat” d’Alex Rovira i Francesc Miralles. També “Els millors contes Zen” d’Henri Brunel.
 I afegir que aquests contes els  recoman de debò. Inclusiu “La otra cara de los cuentos” de René-Lucien Rousseau; on descriu i explica tota la seva simbologia amagada. I no em deixaré en absolut, totes les “Rondalles Mallorquines” que formaren part de la meva infantesa. Tant llegir-les com escoltar-les per la radio, mentre feia els deures; on un cosí de ma mare, el tiet Joan Segura, feia el personatge dels gegants, per la seva veu de baix.
A vegades també als adults se’ls hi han d’explicar  les coses més importants de la vida en forma de contes. No ha estat el gènere literari que més he emprat, però si que n’he escrit alguns.
Acab dient, que vos puc prometre que m’atreu molt més aquest món que l’altre. El més fotut, és que l’altre també existeix i és tasca de tots intentar modificar-lo.
I afegeix la frase d’un gran mestre. “Fins que no vos convertireu en nins no entrareu en el regne”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada