diumenge, 3 d’abril de 2016

Protestes amb mobilitzacions a França i passivitat a Espanya









Ha passat la Setmana Santa. Retornam a la rutina després de la menjada d’empanades., crespells i rubiols.
Ens ha arribat la primavera quasi estiuenca i a França la primavera s’ha orquestrat al carrer amb una protesta massiva contra la política laboral de François Hollande.
Al carrer les mobilitzacions i les vagues, a prop de dues cents trenta ciutats franceses amb més d’un milió de persones. Vagues de transports, serveis públics, hospitals. Enfrontament amb la policia arribant a cent detinguts i tretze ferits.
A tot això sabem per què? Doncs resulta que la reforma laboral, que amb el nom de “Llei El Khomri” llinatge de la ministra de treball, la troben injusta i perjudica greument a la classe treballadora. La priva d’uns drets, facilita l’acomiadament , redueix les indemnitzacions i afecta a les negociacions dels convenis col·lectius.
Els sindicats francesos ( que es mouen d’una manera molt diferent i més bel·ligerant que la dels sindicats majoritaris espanyols) l’han qualificada de regressió històrica, d’un retorn al segle XIX  i d’una dràstica aplicació de la política neoliberal.
Les mobilitzacions han afectat als aeroports i més de setanta vols a Espanya foren cancel·lats.
Es pot parlar d’una vaga general i a la plaça de la República de París hi ha acampades de centenars de joves i sembla que el moviment “Nuit Débout” rebatejat com el 15 M Francès, s’està consolidant.
Sindicats i estudiants s’han ajuntat i fan una mica d’enveja per la seva bel·ligerància i compromís en la defensa dels drets dels treballadors.
En canvi a l’Estat Espanyol, una reforma altament retrograda, quasi “manu militari” aprofitant la supremacia en el poder, ha perjudicat greument a la classe treballadora i ens l’hem menjada amb patates fregides i els sindicats callats com a morts.  Cap protesta al carrer i cap cot per si de cas.
No vull pensar tampoc la que volen fer, de reforma laboral, en Pedro Sánchez (PSOE) i l’agnerot d’Albert Rivera de Ciudadanos. A més possiblement si arriben a governar i l’aproven tampoc passarà res. Sembla que es té orxata a les venes i ens poden retallar els nostres drets com els hi doni la gana i ni un sol remuc.
El que pacten els sindicats majoritaris amb la patronal, a vegades, o quasi sempre és de jutjat de guàrdia. Els caps mantenen els seus privilegis i a callar.
Pensar amb els antics caps sindicalistes, Marcelino Camacho per posar un exemple de coherència, dels quals bastants mamaren penes de presó durant el Franquisme, si aixequessin el cap es moririen d’oi i de vergonya.
La unitat a França dels sindicats amb els estudiants em porten a records de mobilitzacions passades a l’estat espanyol, quan “els grisos” repartien llenya, donaven llendera i els socials detenien i els jutges del règim empresonaven. Hi havia molt més coratge al carrer i ho vaig poder viure amb directe. Ara mateix sembla que ens han acostumat a anar amb el coll cot i a belar com ovelles.
Els treballadors francesos tenen un salari mínim interprofessional que passa els mil quatre-cents euros i a l’estat espanyol, que es troba fa no fa a la cola de la Unió Europea per tenir el SMI, més baix, inclusiu per debaix de Grècia i Portugal, que ronda els sis-cents cinquanta euros.
Es veu i es nota que hi ha Europeus de variades categories en quan els seus sous, prestacions i serveis. Nosaltres en relació als serveis que  se’ns donen pagam uns impostos caríssim, i els serveis públics deixen bastant que desitjar moltes vegades.
A dir també que a l’estat espanyol es baten els rècords de casos de corrupció en relació als països de la zona euro i així ens va.
Entre la milionada d’euros que han robat, els que han fugit a paradisos fiscals, les obres públiques infrautilitzades que han costat un ronyó, i les despeses sumptuàries de molts de Governant, ministres i aparat; han generat un deute pràcticament impagable. I el devem cada ciutadà.
Respecte dels rescats bancaris millor no en xerr, tot i que segur que no es recupera ni l’1 per cent dels doblers emprats. Amb la tudada de doblers més els robaments a ma alçada; com ha d’anar l’economia de les classes menys afavorides? Idò de roda batuda.
Ara bé, mentre hi hagi “Panem et circum”, en Neró la sabia llarga i ara s’aplica el mateix i sembla que al model neoliberal li funciona de conya.

Josep Bonnín

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada