Ha passat la Setmana Santa.
Retornam a la rutina després de la menjada d’empanades., crespells i rubiols.
Ens
ha arribat la primavera quasi estiuenca i a França la primavera s’ha orquestrat
al carrer amb una protesta massiva contra la política laboral de François
Hollande.
Al
carrer les mobilitzacions i les vagues, a prop de dues cents trenta ciutats
franceses amb més d’un milió de persones. Vagues de transports, serveis
públics, hospitals. Enfrontament amb la policia arribant a cent detinguts i
tretze ferits.
A tot això sabem per què? Doncs resulta
que la reforma laboral, que amb el nom de “Llei El Khomri” llinatge de la
ministra de treball, la troben injusta i perjudica greument a la classe
treballadora. La priva d’uns drets, facilita l’acomiadament , redueix les
indemnitzacions i afecta a les negociacions dels convenis col·lectius.
Els
sindicats francesos ( que es mouen d’una manera molt diferent i més bel·ligerant
que la dels sindicats majoritaris espanyols) l’han qualificada de regressió
històrica, d’un retorn al segle XIX i
d’una dràstica aplicació de la política neoliberal.
Les mobilitzacions han afectat als
aeroports i més de setanta vols a Espanya foren cancel·lats.
Es
pot parlar d’una vaga general i a la plaça de la República de París hi ha
acampades de centenars de joves i sembla que el moviment “Nuit Débout” rebatejat
com el 15 M
Francès, s’està consolidant.
Sindicats i estudiants s’han ajuntat i
fan una mica d’enveja per la seva bel·ligerància i compromís en la defensa dels
drets dels treballadors.
En
canvi a l’Estat Espanyol, una reforma altament retrograda, quasi “manu
militari” aprofitant la supremacia en el poder, ha perjudicat greument a la
classe treballadora i ens l’hem menjada amb patates fregides i els sindicats
callats com a morts. Cap protesta al
carrer i cap cot per si de cas.
No vull pensar tampoc la que volen fer,
de reforma laboral, en Pedro Sánchez (PSOE) i l’agnerot d’Albert Rivera de
Ciudadanos. A més possiblement si arriben a governar i l’aproven tampoc passarà
res. Sembla que es té orxata a les venes i ens poden retallar els nostres drets
com els hi doni la gana i ni un sol remuc.
El que pacten els sindicats majoritaris
amb la patronal, a vegades, o quasi sempre és de jutjat de guàrdia. Els caps
mantenen els seus privilegis i a callar.
Pensar
amb els antics caps sindicalistes, Marcelino Camacho per posar un exemple de
coherència, dels quals bastants mamaren penes de presó durant el Franquisme, si
aixequessin el cap es moririen d’oi i de vergonya.
La unitat a França dels sindicats amb
els estudiants em porten a records de mobilitzacions passades a l’estat
espanyol, quan “els grisos” repartien llenya, donaven llendera i els socials
detenien i els jutges del règim empresonaven. Hi havia molt més coratge al
carrer i ho vaig poder viure amb directe. Ara mateix sembla que ens han
acostumat a anar amb el coll cot i a belar com ovelles.
Els
treballadors francesos tenen un salari mínim interprofessional que passa els
mil quatre-cents euros i a l’estat espanyol, que es troba fa no fa a la cola de
la Unió Europea
per tenir el SMI, més baix, inclusiu per debaix de Grècia i Portugal, que ronda
els sis-cents cinquanta euros.
Es veu i es nota que hi ha Europeus de
variades categories en quan els seus sous, prestacions i serveis. Nosaltres en
relació als serveis que se’ns donen
pagam uns impostos caríssim, i els serveis públics deixen bastant que desitjar
moltes vegades.
A dir també que a l’estat espanyol es
baten els rècords de casos de corrupció en relació als països de la zona euro i
així ens va.
Entre
la milionada d’euros que han robat, els que han fugit a paradisos fiscals, les
obres públiques infrautilitzades que han costat un ronyó, i les despeses sumptuàries
de molts de Governant, ministres i aparat; han generat un deute pràcticament
impagable. I el devem cada ciutadà.
Respecte dels rescats bancaris millor no
en xerr, tot i que segur que no es recupera ni l’1 per cent dels doblers
emprats. Amb la tudada de doblers més els robaments a ma alçada; com ha d’anar
l’economia de les classes menys afavorides? Idò de roda batuda.
Ara
bé, mentre hi hagi “Panem et circum”, en Neró la sabia llarga i ara s’aplica el
mateix i sembla que al model neoliberal li funciona de conya.
Josep
Bonnín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada