Cops d’estat i dictadures han estat un
component habitual a molts Països del món. Apart de les Europees, on també
s’han proliferat molt ha estat a llatino
Amèrica i a Àfrica, per a mi propiciades pels diversos països que feren la seva
tasca colonialista: Espanya, Anglaterra, França, Portugal, Bèlgica... la llista
és molt llarga. No aniré tant enrere per tractar el tema de l’esclavitud d’éssers
humans que “oficialment” es va abolir l’any 1880, tot i que encara avui en dia continua.
Aquesta
introducció, ve per analitzar una dictadura aberrant com totes, l’argentina del
dictador Videla. Els vols de la mort,
milers d’infants assassinats; desaparicions forçades acabant amb tortura i
assassinat. El segrest d’infants de dones empresonades que estaven embarassades,
les que parien i després eren torturades i assassinades i el nadó entregat al
millor postor que havia estat fidel al règim sanguinari.
Passà el mateix durant la dictadura
franquista amb l’aparell muntat dels nins robats i inclusiu en plena
democràcia.
La
dictadura argentina que durà fins a 1983
i que porta a les Mares de la
Plaça de Maig a organitzar-se per fer internacionalitzar la
situació, la recerca dels desapareguts, que comença l’any 1977 quan 14 dones
cada dijous sortien a la plaça reclamant justícia, amb les fotografies dels
desapareguts i repressaliats, i poiblement assassinats, s’organitzasin per
trobar-los. Saber el que els hi havia passat. Ressò internacional.
El passat mes de maig ha fet trenta anys
de l'organització de l’Associació de les Mares de Maig.
L’any 1985 es realitza el judici en
contra de les tres primeres juntes militars de la dictadura i el Dictador Jorge
Videla fou condemnat a cadena perpètua, altres 29 militars també responsables de tortures, assassinats,
desaparicions, també foren condemnats a
diferents penes de presó. Aquests judicis es pogueren fer degut a la derogació de la “Llei
de punt i final i obediència deguda” de Carlos Menem, per part del Congrés
(2003) i convalidada l’any 2005 per la Cort
Suprema de Justícia. Una Llei molt semblant a la “llei d’amnistia”
Espanyola.
Hi havia interessos pel mig i Argentina
és molt rica en recursos. Resultats d’aquells fangs, és que just ara mateix
està a punt de fer fallida, un dels que va esser el país més ric de llatinoamèrica.
La
presidenta de les Padrines de la
Plaça de Maig Estela Carlotto, la que ha rebut bastants reconeixements
per la seva tasca en defensa dels drets humans, després de trenta i sis anys de
recerca ha trobat al seu net Guido.
Laura, la mare d’en Guido fou empresonada en un camp de concentració i
embarassada de dos mesos, va parir, li arravataren el fill i al cap d’uns quants mesos fou vilment
executada ella i la seva parella, i el cadàver
lliurat a la seva família.
Quan escric aquesta trobada amb el seu
net segrestat i pensant tot el patiment que han hagut de passar fins arribar a
aquest instant, se’m posa la pell de
gallina i els ulls m’espiregen, a punt de regalimar una llàgrima sentida.
El
dolor i el patiment desplegat per les aberrants dictadures és inhumà. Sols psicòpates
assassins són capaç de desplegar el regne del terror. En cap cas hem de consentir
que els seus horripilants crims quedin dins la impunitat, i crec que no és
casualitat, que una jutgessa argentina hagi aconseguit internacionalitzar i que
s’estiguin obrint casos a l’Estat Espanyol de les víctimes del Franquisme, els
repressaliats i assassinats simplement per ser republicans o d’esquerres; és
una victòria de la societat civil en contra del poder dèspota, tot i que, encara hi hagi governants actuals dins l’estat espanyol que
el voldrien preservar, voldrien no moure
res i mantenir aquella trista i repugnant llei d’amnistia de la Transició-Traïció
i fer un esborrany i compte nou, posant tots els pals a les rodes que poden
dins dels processos d’investigació; inclusiu negant-se a extradir a un dels pitjors
torturadors del Franquisme.
La llei d’amnistia política de 1977
aprovada a l’estat espanyol per desgràcia nostra encara està en vigor, després de
trenta sis anys de “democràcia”., renunciant a revisar el que va passar amb 40
anys de dictadura.
Per
tancar l’article amb qued amb la bona notícia de la retrobada de la padrina amb
el net. Esper que les altres mares i padrines, tinguin la sort de trobar als
seus fills i als nets que varen néixer
en captiveri i entregats al millor postor.
Josep
Bonnín
Vos deix l'enllaç del vídeo de la retrobada. Val la pena veure'l, molt emocionant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada