dissabte, 19 d’abril del 2014

La partida de Gabriel Garcia Marquez




       Gabo i les seves papallones a Macondo (Aracataca)




El traspàs  del periodista i  escriptor colombià Gabriel Garcia Marquez (Gabo)  m’ha portat a fer un viatge en el temps.
He retornat al moment en que els moviments socials revolucionaris d’esquerra sacsejaven Amèrica llatina i ens arribaven – els que ens trobaven dins la lluita a la clandestinitat- d’estrangis, la literatura i la música que es gestava allà. El que aquí estava censurat, escriptors i poetes no adeptes al règim o inclusiu morts ( Miguel Hernandez, ... ) editorials argentines ho publicaven i arribava.
Hi havia una gran convulsió i els enfrontaments entre els intel·lectuals conservadors addictes al règim dictatorial  i els d’esquerra. La lluita contra les dictadures era molt cruenta i repressiva. Flairaven aires de llibertat.  Gabo era irreverent.
Treballà de periodista a Nova York , a “Agència de Premsa Latina”
La seva gosadia i el treball revolucionari  d’esquerra el portaren a l’exili a Mèxic.
Els llibres de Garcia Marquez varen marcar una bona etapa de la meva vida lectora.
Citaré  uns quants llibres de la seva extensa obra literària: Posar en primer lloc “Cien años de soledad”, “El amor en los  tiempos del colera” , “El coronel no tiene quien le escriba”, “El otoño del patriarca”  i per acabar, “Crónica de una muerta anunciada” i la seva darrera obra “Memoria de mis putas tristes”
Guardonat amb el Premi Nobel de Literatura  i es nega a rebre el “Principe de Asturias”.  Ha deixat un legat immens, com altres intel·lectuals ( No crec que li hagués agradat massa la paraula) de literats, poetes, assagistes compromesos amb la transformació social que vivia en aquell moment ( encara la viu) Amèrica Llatina.
Cantautors com : Jorge Cafrune, Larralde, Quintin Cabrera, Mario Benedetti, Victor Jara ( assassinat durant el cop d’estat a Xile 1973) Silvio Rodriguez (cubà) . Sense oblidar grups com  Quilapayun amb la “Cantata de Santa Maria de Iquique” que en aquell temps de la dictadura franquista, ens arribà en cassette, dels quals es  feien còpies i s’escoltava amb molta precaució, com jo vaig fer dins d’un sis-cents en una barriada allunyada de Ciutat de Mallorca, en un carrer fosc.
Ens sabíem totes les seves cançons que cantàvem a actes reivindicatius, i a concerts prohibits. Molts, joves, atrevits i ossats, agafarem la guitarra ( la meva la vaig batejar com a “Glop de foc” encara la conserv una mica cruiada ja que la transitava per tot, i també vaig aprendre uns quants acords per fer nostres les cançons. Més tard, vaig compondre les meves conjuntament amb el meu germà.
De Victor Jara  “Te recuerdo Amanda”;  de Pablo Milanés,  “Jo pisaré las calles” “Comandante Che Guevara” de Silvio Rodriguez, ... llista inacabable, Cançons en plena vigència.
Teniem la fe que aquella transformació d’allà, també ens ajudaria a la transformació d’aquí, cap a recuperar les llibertats perdudes i retornar a la democràcia, primer passa per demanar més cap a la transformació socialista, Durant la transició fórem ben traïts per les forces d’esquerra no rupturista que pactaren amb el franquisme i grups conservadors.
Hi havia governs que s’assolien per via democràtica que ens omplia d’esperances. El de la Candidatura d’Unitat Popular  aconseguit per Salvador Allende a Xile, ens portava una alenada d’aire fresc que aquí no en teníem. Cuba i el derrocament del Dictador Batista per part de la guerrilla de Fidel Castro i el comandant Che Guevara ( un líder que formaria part de l’imaginatiu  de molts  moviments d’esquerra).
Aquella gran lluita s’estava internacionalitzant.  Nord Amèrica amb cantautors com Bob Dylan, Joan Baez....
Hi havia fronts molt poderosos en contra, que exercien la repressió arreu d’on hi pogués haver- hi moviments alliberadors que posassin en perill les seves àrees d’influència: Recursos espoliats al poble  i poder geoestratègic.
A Xile muntaren el cop d’estat (1973). Allende va nacionalitzar les mines de coure , en mans de multinacionals nord-americanes i també alguns bancs. Cop d’estat orquestrat per la CIA donant suport al militar colpista Augusto Pinochet.  I en relació a Cuba, l’embargament per anihilar la revolució. Recordem l’intent d’invasió de Cuba, per EUA  mandat Kenedy  i derrotats i expulsats per les tropes revolucionàries cubanes.
Gabriel Garcia Marques descansarà en pau a Aracataca:  Macondo.  Escrigué: “La muerte no llega con la vejez, sino con el olvido”·
I irreverent escriví: "El día que la mierda tenga algún valor, los pobres nacerán sin culo"
Fou un enamorat de la vida. Des d’aquí, només vull dir-te: Gràcies Gabo per compartir-te!

Josep Bonnín

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada