L’11 de setembre, feu un any que amb un
grup d’amics i amigues visquérem la Diada Nacional Catalana. El dia
anterior havíem estat a la Marxa
de Torxes de Poble Nou i ens acostarem a l’Ateneu Popular Octubre.
Els actes de la Diada foren emocionants. Des
del dematí on es descobrí la placa que resava “Gustau A. Muñoz, militant de la Unió de Joves Marxistes-Leninistes assassinat per les forces d’ocupació l’11 de
setembre de 1978”;
la trobada multitudinària al “Fossar de les Moreres” i acabant amb la
manifestació de l’horabaixa des de la Plaça Urquinaona, convocada per
l’esquerra independentista que obriren en Pau i en Marcel amb unes tonades adients.
Enguany
no ha pogut esser; però si varem baixar el passat dia 10 a ciutat de Mallorca a la plaça Major, a
l’acte organitzat per l’OCB i l’ASM. Es feu un tram de la
Via Catalana per la Independència que
reunió prop de quatre mil persones, amb una clara i decidida voluntat de donar
suport al procés independentista dels nostres companys i companyes del
Principat i apostar per la independència dels Països Catalans. “De Salses a
Guardamar i de Fraga fins Maó”
Dia 11 i a través de la xarxa vaig
intentar posar el meu gra d’arena a la
Diada; seguint la Via Catalana per la Independència i els
diversos actes per la xarxa i Televisió de Catalunya.
Em
va emocionar veure com més d’un milió
sis-centes mil persones amb una perfecta organització al carrer feien la Via i quedava molt clara
l’aposta pel dret a decidir d’un poble oprimit fa més de tres-cents anys que no
ha perdut l’empremta i el coratge per mostrar-se i dir clarament qui són i que
volen.
Com
va escriure el poeta Vicent Andrés Estellés: “Res es podrà en contra d’un Poble
unit, alegre i combatiu” i així és el Poble Català.
La relació amb Espanya cada vegada és
més tensa i ha sortit la part més reaccionària i cavernícola a tirar pedres al procés.
Està clara la decisió d’una ruptura
pacífica ( cosa que Madrid no li fa gaire gràcia i està intentant posar tots
els pals possibles a les rodes) al mateix temps que intoxicar l’opinió pública
envers als catalans i catalanes; i gran part dels Ministres del Govern,
especialment de Guindos cada cop que tracten el tema de la Independència de la Nació Catalana ( això no
s’atreveixen ni a pronunciar-ho”) posa la cirera al pastís, sembla un autista
polític.
Provocacions no respostes: l’avioneta d’intereconomia tocant els
dallonses amb la pancarta “Unidos somos mas fuertes”.
La segona i gran provocació. Un grup de feixistes, al crit de “Que no nos
enganen Cataluña és España” violentaren i agrediren a les persones que a la Delegació de la Generalitat
celebrava l’acte de la Diada. Baix el lema de
“Som l’España en marcha” s’han unit Falange Espanyola-FE i als grupuscles ultradretans
; del que cal destacar “Alianza Nacional”
d’on un membre fou condemnant per l’assassinat de Guillem Agulló jove dels
maulets de Burjassot l’any 1993 i que anà com a quart de llista a les
eleccions, de nom Pedro Cuevas. Tiraren la senyera al terra, i s’acomiadaren amb gasos lacrimògens, després d’atemptar
contra la dignitat dels assistents.
El Govern Espanyol ha condemnat l’acte
amb la boca petita.
New York Times contraposa el pacifisme de la
Via Catalana i la violència ultra a Madrid.
Un dels caps, detingut Pérez de
Herrasti, cosí del Ministre de Defensa actual ; fill d’un “Grande de España” i
la mare de la família Urquijo. Rara simbiòsi: de serps verinoses poden néixer escurçons.
Un prec, que la justícia es mostri tan
ferma i contundent com en altres casos quan es tracta de gent d’esquerra no
oficial i per més senyes independentista.
Per
a mi fou un acte violent encarregat i aquells
desgraciats detinguts eren els braços executors d’un poder feixista a l’ombra
que es troba a les clavegueres; Inductors i possibles fiançadors de l’acte
violent; amagats a l’ombra de la pudícia i el verrim ; mentre que nosaltres fem
les coses a cara descoberta i sense por
a les seves represàlies.
Els pares de Guillem Agulló, el maulet de
Burjassot assassinat , feren el primer relleu de la Via Catalana al País
Valencià. Assassinaren al seu fill, però
no pogueren assassinar les seves idees.
“No
ens fareu callar, malgrat en segueu la vida” canta Al-Mayurqa i jo també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada