Quan hi ha una tragèdia com la que ha ocorregut a Noruega; i ben igual com d’altres , encara record el tsunami al Japó i m’estremeix i en podria fer una gran llista que no cabria en un grapat de llibres. A mida que em vaig assabentant de la magnitud dels fets, vaig començant a tenir capacitat de reacció; a dir que reacció immediata no la tinc, em sent bloquejat.
El meu estat inicial és de shoc: 11 S, 11 M, i molts altres, en els moments inicials no tan sols m’han portat a aquest estat mental i emocional, si no que m’han afectat durant bastant temps físicament amb dolors.
No puc fer un procés racional immediat per intentar arribar a la comprensió immediata d’uns fets que no en caben dins del cap que s’hagin pogut produir.
El fet inicial del que ha passat a Noruega és dantesc, i aberrant que l’executor, m’estalvio el seu nom, encara justifiqui com a normal la seva acció.
Un poble com el Noruec, que mai oblidarà el que ha passat, viurà amb el dolor incrustat a les seves ànimes.
Retorn a preguntes que m’he fet altres vegades: Com és capaç l’esser humà de crear tants instants de patiment, en contra, no tan sols de la seva espècie, si no també en contra d’altres, a lo llarg de la seva història?
Tenim qualque gen desbaratat que ens impulsa a cometre aquests actes barbàrics, en virtut d’un messianisme mal entès, on els que les comet, es creu fefaentment que té la veritat absoluta i té la missió d’executar el càstig?
Centenars de famílies ben iguals que les nostres amb un drama sobre elles que no oblidaran pus mai i que hauran d’aprendre a viure amb ell, amb ajut i suport; és el que em fa posar-me dins la seva pell i sentir un dolor que no puc ni explicar, ni explicar-me.
He escrit sobre els maleïts que distribueixen arreu ignorància, patiment, penúria, fam, guerres, indignitats; uns a nivells més “d’anar per casa” i d’altres a nivell mundial i planetari. He escrit sobre els que són capaços de crear foscor i repartir-la i els que lluiten a favor de la llum, de la concòrdia, de l’harmonia i que hi dediquen també tota la seva vida. Les dues forces existeixen i sent que la força de la foscor està donant les darreres coletades i que cada cop són més aberrants. Pens que podria esser un símptoma que el seu temps s’està acabant. De cada vegada les estretes de clau són més evidents i afecten a més persones.
Algú troba estrany que en un món convulsionant com aquest, surtin moviments per a intentar-lo, no modificar, poca cosa es pot crear sobre un basal de fems, si no que s’enfonsi d’una vegada per totes i començar a cementar un nou model de convivència?
A vegades, quan el cansament pot amb mi, em porta a pensar que la meva tasca és inútil; que poc canviaran les coses, que tant faria que la fes o no la fes. Però llavors no sé d’on reneix una esperança que em porta a pensar que cada un des del seu lloc, pot aportar el gra d’arena i sobre tot amb les coses més simples i senzilles. Treballant en el nostre entorn, perquè les situacions i vivències siguin el més harmònics possibles.
Sé, i també ho he escrit moltes vegades, que el camí que estem transitant és absurd i no té cap tipus de futur i que per tant, com més aviat possible s’ha de modificar o ha d’esclatar per incoherent.
Una mostra clara i evident és que el primer món està arruïnat. Els governs del primer món han portat als seus governats a la roina; perquè no són ells el que deuen realment, el gran i universal deute, el tenim tots nosaltres. Que no ens enganin, quan, diuen que una institució, sigui la que sigui, té un deute de tants milions d’euros; som nosaltres el que el tenim i que a través dels nostres impostos haurem de pagar, interessos inclosos ( els doblers, per aconseguir-los, els bescanviem per hores de la nostra vida) i això és el que realment entregam: Una part de la nostra vida a uns gestors impresentables que amb el nostre consentiment la manegen i la mouen cap allà on troben els seus interessos i no els nostres.
Reflexioneu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada