dilluns, 3 de desembre del 2012

Atureu les bales de goma, ja!




Ester ferida per una bala de goma, durant la manifestació de la darrera Vaga General, malgrat el  Conseller d'Interior Felip Puig negui que es varen emprar. Aquí hi ha la mostra.


Hi ha moltes maneres de repressió dels ciutadans i ciutadanes que s’atreveixen a oposar-se al poder constituït que els hi nega uns drets elementals i bàsics.
N’esmentaria tres: la física, molt més directe i visible; i la psíquica amb dos vessants, el mental i l’emocional.
La física és brutal i visible ja que deixa marques; i condemnable, ja que moltes vegades s’exerceix de manera indiscriminada en contra de persones que de manera pacífica estan sortint al carrer a demanar i reclamar uns drets bàsics, els quals es troben reflectits en la Constitució Espanyola descafeïnada pactada l’any 1978; on els “pares de la constitució” volgueren  fer un esborrany i compta nova, sobretot als que procedien de diversos governs franquistes amb càrrecs importants i que havien participat directament en la repressió de la dictadura Franquista, com és el cas de Manuel Fraga Iribarne ( el de “La calle es mia”. L’esquerra oficial, no la que continuava treballant dins la clandestinitat que era igualment reprimida, malgrat encetar una democràcia estantissa, va calar el cap i va arribar als acords menys dolents possibles, sobretot, no pel poble, si no per ells i s’instal·laren a la seva cota de poder.
Ester Quintana, una manifestant de la darrera vaga general, li fou disparada una bala de goma  perdent completament la visió d’un ull. Sembla que existeix una norma en el cas d’emprar aquest tipus de fusells, que s’ha de disparar al terra i malgrat el SUP (Sindicat Unificat de Policia) ha denunciat que dues persones encarregades de l’entrenament de les forces especials   antiavalots, els entrenaven disparant a l’altura d’un escut. O sigui, a una altura que si fer a una persona, pot arribar a uns efectes que inclusiu podrien esser mortals, segons la distància a on se li dispari.
Com abans, i em refereix al temps d’en Franco, existeixen agents de policia de paisà, dins de les manifestacions, “infiltrats” se’ls anomena, inclusiu han pogut esser fotografiats esgrimint porres d’acer plegables. També és molt antic, “contractar” a canvis de doblers o favors, als que rebenten manifestacions pacífiques amb atacs violents al mobiliari urbà: No vull dir que tots siguin dels “contractats”, a vegades hi ha elements que van per lliure que no ho són.
Aquesta gent a la que esment, que es dedica a rebentar les manifestacions i així justificar, segons quins tipus d’actuacions policials completament fora mida.
Corre, pels carrers, l'assegurança de què segons quins “antiavalots” i en termes col·loquials “van fins al cul” de segons quins tipus de drogues; no ho don per fet, ja que no he pogut contrastar-ho, però vista l’agressivitat en que envesteixen, sense tenir per res en compte si són infants, o persones velles, no seria gaire estrany.
Que en ple segle XXI, es torni parlar de presó preventiva, tortura, repressió policial orquestrada per l’executiu governant, multes absurdes i elevadíssimes  i sobretot a grups independentistes d’esquerra, o a sindicats que els hi fan molta nosa (SAT- Sindicat Andalús de Treballadors); i que inclusiu aquesta repressió ha estat farcida de mentides i manipulacions , a les quals el poder judicial els ha de posar al seu lloc, és d’una absurditat immensa. Trenta i quatre anys d’un “estat de dret” , drets  conculcats per interessos foscos en plena “democràcia”,on mana tot déu menys el poble, que li permeten ficar un paperet cada cert temps, com si fos un xec en blanc, perquè un cop assolida la cota de poder    facin els que els hi passi pels dallonses. Drets humans, ja no parl dels constitucionals,  trepitjats a balquena.
Quan vaig veure a Ester Quintana, i amb un atac de ràbia i d’indignació, no és l'única que li ha passat, vaig emprar l’eina a la que fa temps m’hi dedic: La paraula. Vaig escriure-li un poema, dedicat, amb el títol de “T’han furtat la mirada” que l’he publicat a diversos periòdics digitals, a la pàgina que s’ha obert al facebook “Ojo con tu ojo, i a altres espais de la xarxa. El seu vers final deia “Jo, Ester, som tu” i amb ell acab.
Voldria que aquest article s’entengués com una mostra de solidaritat a totes les persones reprimides, repressaliades, física, mental i emocionalment per un poder moltes vegades injust i corrupte.
El darrer vers, descrivia que el que  li ha passat a ella,  ens pot ocorre a qualsevol de nosaltres si no aturam aquest absurd que estem vivint.
Tot el meu suport a Ester!

1 comentari:

  1. No basta tan sols que el cap dels mossos d'esquadra presenti la dimissió; no basta el gest cara a la galeria de Felip Puig presentant la dimissió i Artur Mas no acceptant-li ( en poques paraules li ha dit, tu no et mous d'aquí i et menges el marro); les responsabilitats polítiques han d'anar a molt més alt nivell, si realment vivim en una democràcia.

    ResponElimina