divendres, 23 de desembre del 2011

Als que no es seuran a taula


Avui, és un dia que he començat el mig dia amb molta mala llet, fins que a la caiguda d’horabaixa s’ha transformat en tristor.
Aquest poema neix d’aquesta tristor que me corprèn i l’he escrit no tan sols per jo, si no per a totes les persones que han perdut essers estimats, ja sigui fa estona, o molt recentment; i que donarien el que fos per tornar-los tenir a taula, percebre una carícia seva, una altra abraçada.

Als que no es seuran a taula

A tots els llars del món
hi haurà éssers estimats
que no es seuran a taula
ni  en la nit de Nadal
ni el dia de la festa.

Se n’anaren fa estona
en un llarg viatge
del que no hi ha tornada,
malgrat mitigarem la seva absència
amb els records del cor.

Que hi seran presents a casa
no cal ni dubtar-ho!
i que els retrobarem un dia
quan facem el mateix viatge
ho sent més que segur.

A vegades, les llums i les garlandes
em fan una nosa de no dir,
la tristor m’embolcalla
amb un abrigall que no desitj
negant-me altre opció.

Molts instants no oblidats
malgrat el pas del temps,
part de les nostres ànimes
que foren cruelment furtades
per la dama de negre i de la falç.

I amb el temps, piadós
són vius dins del record
i viuen dins nosaltres,
malgrat a quins moments
es fa més patent la seva absència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada