De que putes es felicitaven? A ells no se'ls hi retalla res!
Ens
estan robant el futur. La dreta que s’està radicalitzant en extrema dreta de
caires feixistes, ha iniciat el cop d’estat en contra dels principis i drets
democràtics aconseguits amb anys de lluita, patint repressió, assassinats i
tortura.
També tenim un PSOE que vilment ha
callat i no ha fet la tasca, que teòricament li pertanyia a la “S” de
socialista; ben igual que la dreta ens ha venut al gran capital per a poder
seguir mantenint la seva quota de poder.
Els
sindicats, no és que s’hagin refredat, s’han congelat, i les cúpules han traït
el missatge pel qual lluitaren Marcelino Camacho i Nicolas Redondo, dos
sindicalistes que pararen amb els ossos molts d’anys a diverses presons de
l’estat durant la dictadura franquista.
El cop d’estat, torna a esser cruent,
malgrat encara no s’hagi convertit en una guerra civil; però el que si s’està
accelerant és la lluita de classes.
Els drets dels ciutadans reclamats al
carrer, ja que una gran part dels polítics tan els governants com el que estan
a l’oposició, els ens estan robant descaradament, són violentats i reprimits
enviant els seus cans de bou; psicòpates legalitzats que diuen mantenir l’ordre
públic quan és a la inversa; ben armats i que els llancen contra la població
civil i pacifica.
Legislen
impartint el terror de forma judicial amb penes més altes de presó i sancions inassolibles
i absurdes, que s’estan carregant principis democràtics degudament legislats a la Constitució Espanyola
de 1978.
Els casos de corrupció han aparegut a
dojo, i inclusiu el delegat del Govern a les Illes Balears Jose Maria
Rodriguez, està imputat en un delicte de malversació de cabdals públics; el
mateix que mana la Policia Nacional
i la Guàrdia Civil;
i ara mateix s’està dubtant si està interferint amb la investigació de la Guàrdia Civil sobre
el seu cas, que prové de l’època Matas.
El
1936 les forces d’esquerra, el front popular, i els sindicats anarquistes CNT,
el que tenien més representació dins l’estat espanyol i més afiliats; s’enfrontaren
al feixisme; i perderen. Perdérem. I varen venir quaranta anys de foscor i represàlies.
Una liquidació permanent i orquestrada des del franquisme de tot el que era
l’esquerra.
Ens
organitzarem, jo per la meva edat vaig començar la lluita dins la
clandestinitat més tard, i començarem a combatre la dictadura des de tots els
fronts possibles, fins arribar a aconseguir l’estat de dret a partir del 1978.
Fa
anys que estem fent passes enrere, que s’ha culminat amb la majoria absoluta
del PP qui ha mostrat el seu vertader rostre.
Comanden, que no governen, amb una “legitimitat”
relativa emparada per una llei electoral
que ha ajudat als dos grans partits majoritaris a fer alternances en el poder:
la llei d’hondt.
Existeixen
atacs diaris contra la democràcia, a
favor del centralisme d’estat i la no representació d’altres forces polítiques minoritàries,
que també són vots ciutadans, intentant fer-les
desaparèixer del mapa, i reduir el
trenta per cent dels regidors dels ajuntaments, amb un clar intent de
carregar-se el municipalisme que es troba molt més a prop del ciutadà; deixant
els ajuntaments simplement en els gestors d’uns serveis bàsics i poca cosa
més.
Han arribat a tal extrem que els sindicats
unificats de Policia Nacional i Guàrdia
Civil, s’estan preparant per iniciar una vaga.
S’han
carregat drets tan bàsics com la sanitat, l’educació, que la volen elitista
altre cop i la cultura, que els fa una
nosa que no és de dir, li estan tirant torpedes a diari.
No xerraré de l’espoli a les comunitats autònomes
que creen més riquesa: Catalunya, Illes Balears, País Valencià... per destinar
els doblers a obres i inversions tan absurdes com és un aeroport a Castelló que
no està en funcionament.
Dels
polítics, no n’escriuré, si dels deu mil
milions d’euros anuals que l’estat entrega a l’església catòlica, més de cinc
cents cinquanta milions a la Casa Reial,
i per arrodonir, set milions d’euros en primes a “La Roja” tot pagat amb doblers
de la classe treballadora, que li neguen el pa i la sal, i de cada cop hi ha
més misèria i pobresa. Fins quan ho consentirem?
Fins quan callarem davant els insults
d’una diputada del PP Andrea Fabra que digui “Que se jodan” en el Congrés de diputats, quan s’estava
parlant de retallades a aturats?
Sé que en algun moment l’olla rebentarà,
i l’esclafit ni el me vull imaginar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada