divendres, 26 de desembre del 2014

Un crític 2014 i un proper 2015 més que remogut



                                           Malgrat tot, vull acabar l'any amb una imatge d'esperança



Quan surti publicat aquest article al Setmanari Sóller, hauran passat les festes de Nadal, celebrat l’entrada del nou any 2015 i vos promet que ara mateix no em ve gaire de gust fer una recapitulació de 2014.  
Així com el 2014 ha estat prou mogut a molts nivells, el que ve segur que ho serà, tant a nivell municipal , autonòmic, estatal i crec que internacional, vist el que deixam enrere.
Anem per parts. El 24 de maig hi haurà unes eleccions autonòmiques i municipals que poden fer un tomb del final del bipartidisme, que hem patit des de l’inici de la “democràcia” que jo la qualific de “partitocràcia” ja que cada període de temps han alternat el poder.
L’entrada a l’escenari polític de “Podemos” que em té un tant desorientat el seu discurs i el seu programa electoral (el tenen?). Els resultats de les enquestes el donen com a una força que arrasa amb intenció de vots i pot convertir-se en una primera força. No em pos a analitzar els seus pros i contres, ni les contradiccions internes, perquè a lo llarg de l’any hi haurà prou temps.
Respecte al missatge darrer del desgovern del Partit Popular, s’ha vist clar que estan donant pals de cec i no n’encerten una, al manco per recuperar la intenció de vot cap a la formació. Enmig de casos de corrupció, un dels més sonats el Gürtel amb les mogudes diverses dins del poder judicial i l’intent del control; l’oposició a legislar pèl  bé de les persones més desfavorides per la “crisi” que ja he dit com es va tramar, negant-les la dignitat que els correspon; les prospeccions petrolieres que han aixecat un tsunami a diverses comunitats autònomes; la darrera llei mordassa, inquisitorial,  de la qual el ministre d’interior Jorge Fernández Diaz, passarà a la història com el “Torquemada del segle XXI”  i per acabar d’arrodonir l’insult a les classes populars pujant el SMI tres euros, o sigui 36 euros anuals.
Respecte a l’altre partit majoritari PSOE, també amb prou casos de corrupció a les seves files; una oposició de pantomima, ja que ells també tenen prou draps bruts que els hi poden tirar en cara durant els seus respectius governs i l’aparició del capità d’un vaixell sense rumb, Pedro Sanchez com a imatge “regeneradora”, tot i que darrera em sembla que Rubalcaba i altres “barons” hi estan a l’ombra, em sembla que no dóna cap garantia als seus antics votants; els quals bastants s’estan girant cap a “Podemos” i altres formacions. La llenegada monumental pegada pels dos grans partits a les eleccions europees passades, dóna que pensar.
Respecte a altres forces polítiques d’esquerra, la intenció de formar un bloc unitari sembla que és més complicat -segons quins pactes antinatura- que mesclar aigua amb oli. No oblidem la ressorgida de molts moviments socials que estan al carrer i també marcaran fita.
No em ve de nou, l’esquerra sempre es baralla a deshora, després les coses van com van, i si torna governar la dreta pels seus despropòsits, es tornaran a tirar els plats al cap, repartint culpes.
Quan hi va haver la intervenció de Pablo Iglesias de Podemos a Catalunya,  que va envestir a David Fernàndez de la CUP, ell li contesta que quan el canó de l’escopeta està tort, les baixes són a les pròpies files. Si s’ha confús d’enemic, haurien de fer un seriós plantejament i si hi ha altres intencions, ja es veuran.
El panorama : crec que serà una campanya electoral històricament única i molt especial.
Canvis a nivell estatal, tot i que les multinacionals, grups de poder, mercat i financeres, mouran peça per donar suport a pujar als qui puguin executar els seus interessos i legislar per les seves conveniències.
La gran moguda a Catalunya, també marcarà el rumb electoral, i si es preparen unes eleccions plebiscitàries, no crec que abans de maig pel tema del tempo polític, posaria messions que entre setembre i octubres es faran.
Internacionalment ens trobam amb una guerra d’hegemonia. EUA està perdent la supremacia al món; els hi han sortit dos forts competidors: Rússia i Xina. EUA, està preparant un tipus de guerra econòmica amb la baixada del petroli, per enfonsar economies de competidors: Rússia, Veneçuela, Iran...
L’estat Islàmic serà peça clau amb el que passi a orient mitjà, i les estratègies de diversos socis.  
No serà gaire calm, l’any que encetarem.

dissabte, 20 de desembre del 2014

Massacres, genocidis i terrorisme d’estat





Darrera aquests fanàtics assassins, hi pot haver perfectament governs “demòcrates” que els han emprat pels seus interessos, armats i finançats quan els ha interessat. Són els presidents d’aquests governs que haurien de seure’ns davant el Tribunal Internacional de la Haia.



Quan encet aquest article, tinc el cor adolorit per la macabra notícia de l’assassinat a l’escola de Peshawar ( Pakistan) de cent quaranta persones, la majoria infants, per part d’un comando talibà. Les ordres provenen del maleït assassí el mul· Fazlul· qui ordenà atemptar en contra de la vida de na Malala  i que va rebre el premi Nobel de la Pau .No pot tenir ni el cap ni al cor al seu lloc, qui ha estat capaç de donar les ordres d’execució, perquè es fes aquest bany de sang.
Fou l’any 2004 quan per desgràcia vaig haver d’escriure sobre els més de mil ostatges retinguts a l’escola de Beslan; que va acabar amb una massacre en que moriren tres-centes vuitanta i cinc persones, entre elles cent vuitanta i set infants. Foren assassinades per un comando, la premsa va dir que eren independentistes txetxens. Tinc els meus dubtes, ja que fou una manera de criminalitzar els independentistes de Txetxena que es volen separar de Rússia. Segur que la història ens donarà claredat.
Vaig escriure que hauria de fer un espai al meu cor per acollir a aquests morts, ja que són meus, són nostres i ara n’hauré de fer un altre espai per acollir els assassinats a Peshawar.
Aquestes aberracions dels grups armats que per diversos interessos s’han anat finançant, adoctrinant, armant i entrenant; formen part de les diverses guerres colonialistes orquestrades a Orient Mitjà. Interessos geopolítics o per poder controlar els recursos d’aquests països. Estats que es diuen “demòcrates”, els financen. EUA, Rússia, Xina, Emirats Àrabs, Aràbia Saudita ( estan rebentant el preu del petroli per enfonsar les economies de Rússia, Veneçuela, Iran) preparen aquests grups d’assassins que amb l’excusa barroera de la guerra santa, i de la imposició de l’estat islàmic; són experts amb la intervenció directa dels serveis d’intel·ligència  CIA, fins arribar al Mossad (israelià).
El terrorisme de diversos estats que després s’ha ramificat amb altres tipus de terrorisme preparat per actuar com i quan interessi. Cal fer bastant memòria i ja he escrit prou en diversos articles, sobre els atemptats de falsa bandera, dels quals el més sonats foren el de l’11 S amb la volada de les Torres Bessones i estic convençut que el de l’11 M als trens a Madrid, en fou un i la història ho demostrarà. La Comissió d’investigació no va servir per res; tot i que els dubtes de què es deixa actuar a un grup terrorista que havia estat vigilat fins a les hores; va deixar prou dubtes envers a Àngel Acebes Ministre d’interior, Eduardo Zaplana Portaveu PP i d’en Rajoy, que era el presidencial a les eleccions que s’havien de fer el mateix any el 14 de març.
Els atemptats als que m’he referit, justificaren una guerra d’Iraq amb més d’un milió dues-centes mil persones. De les que el 2007 l’ex fiscal Jimenez Vilarejo i tres catedràtics de dret penal, estudiaven portar al Tribunal Penal de la Haia, al trio de les Azores: George Bush, Blair i Aznar. No sé si recordereu que més de quinze milions de persones sortirem al carrer amb el lema de “No a la Guerra” i “No en el meu nom”. I Aznar no feu ni punyeter cas. Els atemptats també han servit per restringir les llibertats civils, sobretot en el control de transports públics i aeroports.
Les distintes bèsties negres que s’han fabricat a consciència, per diverses corporacions o estats poder justificar altres tipus d’atrocitats, em porten a pensar primer amb en Bin Laden ( recordeu que fou preparat i va treballar per la CIA) la creació d’Al-queda, fins la mort de Bin Laden, que no me la crec. Els Talibans que han servit en diferents guerres a diferents senyors, en alguns moments a Rússia i altres EUA; i ara el sanguinari i brutal Estat Islàmic. La creació d’aquests grups forma part d’un pla estratègic de control de zones. I tenir en ells els que facilitin el control geoestratègic i de recursos.
Les petites guerres, són un gran negoci pels estats i els grans fabricants d’armament. Reciclen l’armament vell, posant-lo en venda al mercat negre a aquests grups. Es desempalleguen del material obsolet i així poder crear nou material. Rebaixes per treure els excedents.
Acab amb les afirmacions de Mujica: “dos milions de dòlars per minut és el pressupost militar a nivell del món. Dir que no es té plata, és una vergonya”

dissabte, 13 de desembre del 2014

Tirau els jutges als lleons i la llei mordassa







El passat diumenge 7 de desembre, m’arriba la notícia que un personatge molt peculiar, i amb vestimenta militar, havia gosat entrar dins del fossat  dels lleons al Zoo de Barcelona, i demostrà a la practica el refrany que diu ”llançar-se als lleons” o també “llançar-lo als lleons”, fou rescatat per efectius de la Guàrdia Urbana i el cos de Bombers de Barcelona, i es troba en estat crític a l’hospital de la Vall d’Hebron. Aquest home, en “Jujo” de Gèlida, ja n’havia feta d’altres: Cremar una estelada davant de l’estàtua de Casasnova, penjar una pancarta amb una esvàstica o entrar a la Generalitat per denunciar els suborns dels polítics. Una vida desastrada, divorciat, perdé la custòdia del seu fill, emmalaltir i després de tenir un treball de Guàrdia Civil i una plaça de policia, pul·lulava pels carrers com un “supervivent”. Qui sap que li va passar pel cap, quan es llença als lleons.
En política és bastant usual el llançar-lo als lleons, quan algú ja ha fet la tasca que interessava o pel que sigui ha acabat tocat (imputat) i ha perdut la gràcia de la cort. Seria semblant a “fer llenya de l’arbre caigut” que seria el primer pas abans de llançar-lo a les bèsties. En segons quins “fòrums” no hi ha ni perdó ni compassió. Funcionen com en les lluites de gladiadors, on el Cèsar amb el dit búlgar, amunt o avall, decidia sobre la vida o mort del perdedor.
Sembla que vivim en una societat que repeteix aquests simbolismes, com per exemple “tirar la clau de la presó al mar”.
L’altre dia pensava en la quantitat de polítics, Govern Matas: Cardona, .... UM amb na Munar, la princesa,  i del Govern Aznar, i d’altres propers al Govern PP actual, que sols se’ls hi veu la cara baixant del furgó de la Guàrdia Civil o Policia Nacional quan van a declarar als jutjats. La premsa els ha silenciat completament i sembla que ja ni existeixen, persones que han tingut una molt alta rellevància pública.
Corre pel facebook, que una persona va dir una frase molt encertada, que quan al PP un cas judicial li va malament, enlloc de canviar de misser, canvia al jutge.
Sembla que quan es toca a fons, algun entramat de qualcuna xarxa de corrupció – cada dia en sorgeixen més- al jutge que l’ha  instruïda, li ha tocat la loteria i té els dies comptats.
Sembla que hi ha prop de set o vuit jutges que han tocat el bolet premiat, entre ells en Garzon (malgrat no sigui sant de la meva devoció) , en Silva pel tema del cas Blesa i ara mateix el jutge Ruz que l’han posat a passar per la corda fluixa, i de moment no han decidit tirar-lo als lleons, ja que la jugada ha estat molt més sibil·lina, perquè deixes el Cas Gurtel; degut a què Na Cospedal està molt a prop d’en Rajoy i abans que es destapi la caixa dels trons, li han fet una jugada maquiavèl·lica.
El poder judicial es troba molt pressionat pel govern de l’estat del PP i estan passant coses que no tenen ni lògica ni sentit, com ara mateix amb el cas Noos on el fiscal Pedro Horrach, presumptament, sembla l’advocat defensor de la infanta Cristina, ja que està tirant abaix tot el que proposa el jutge Castro. De moment presó per n’Urdargarin ( devuit anys i mig) per en Torres, el soci, devers onze, també rep en Matas que sembla que li toquen 11 de la loteria  i dos anys per la dona de Torres que sembla que tenia els mateixos coneixements que la infanta del tema de l’empresa Aizoon.
El que m’encantaria saber és que o qui hi ha darrera les decisions del fiscal i si realment és independent de l’estatus polític.
Sembla que el PP ha obert la veda de la caça fa estona en contra dels jutges incòmodes i ara el proper trofeu que prepara és el cap de Ruz. Sembla que si el jutge Ruz, continuas en el cas Gurtel, com a jutge de suport, incorreria en una il·legalitat. Per l’altre banda ho ha de sol·licitar al Consell General del Poder Judicial, on l’opció conservadora està més que representada. La seva plaça a concurs i una piruleta jurídica perquè a no res de cloure la instrucció del cas, ja que hi ha temes molt avançats, li han fet la traveta i al llancen als lleons com han fet amb altres.
Em ve al cap el “suïcidi “ del fiscal que portava el cas Pokemon i el macrojudici a la màfia italiana, on foren assassinats dos jutges. Si ens trobem que el poder l’ostenten, presumptament, organitzacions que controlen el poder judicial, per poder donar la impunitat que pertoca als seus membres que delinqueixen i a més els pagam amb els nostres impostos. El poder disposa de la cobertura amb doblers (nostres) per a fer allargar els casos judicials, així com per fer aquests malabarismes quan li convé. Cosa que el ciutadà normal, degut a les tasses i a la caristia de la justícia, moltes vegades no hi pot accedir.
La impunitat s’estén a altres temes, com als crims del franquisme, posant el coixí a ex ministres que participaren en les darreres sentències de mort del franquisme i que reclama la justícia argentina. Un tarannà feixista del que darrerament ni se n’amaguen i alguns ens fan ostentació, Com el darrer cas, en que un periodista va dir dels diputats i diputades de Izquierda Unida, que es posaren cinta adhesiva a la boca, quan s’aprovà la llei d’inseguretat ciutadana: Llei mordassa; “estan para pegarles un tiro en la nuca”.
Quan en un model de societat, l’executiu controla el poder judicial, no és una democràcia, sinó una dictadura encoberta. Ara mateix, per afegitó, la llei mordassa, inclusiu igual de  repressiva que algunes lleis franquistes. No és estrany, ells són els hereus.
Repressió, tortures ( segons l’informe de l’ONU, Espanya no en surt massa ben parada). Indefensió jurídica.... l’estat de dret se n’està anant per les clavegueres de la merda.

dissabte, 6 de desembre del 2014

Dels plenaris , operes bufes i salvadors de la pàtria




                                                         Els que es creuen comandar  a Sóller


El passat dia dos de desembre  vaig patir el plenari de l’Ajuntament de Sóller i encara estic regirat – no m’ho hauria de passar- tot i que la meva sensibilitat democràtica encara ho acusa.
 Veure com el Batlle Carlos Simarro amb el rodet de  la majoria absoluta i el conegut  ensinistrament de regidors i regidores, talment pedres amb orelles, que no escolten ni senten, van a pinyó fixo, aixequen la mà ben ordenats i tombaren prop de vuit mocions de l’oposició. Feréstec.
Mitges veritats intencionades, manca d’informació, falta de transparència, penjades de medalla a la Regidoria de Patrimoni i Urbanisme pel retorn del Sant Sepulcre al Cementeri de Son Sang; afirmar que les mesures en serveis socials eren d’excel·lència, segons el portaveu del partit des governant, i que tot era com en el món de Yupi; veure actuar al batlle en estat pur amb més que una dosi de cinisme; fou molt dur durant quasi dues hores llargues.
Afirmar que tot era transparent, que no tenien res amagat (hemeroteques), el meu padrí deia que es bravejava de barrals buits, en referència, als que volien justificar unes accions que ningú se les creia, i ensenyorir-se sense cap ni peus.
Inclusiu el batlle va afirmar en relació a les dietes dels regidors que havien estat publicades a premsa; i el director d’aquest setmanari, el qual és la primera vegada que el veig intervindre en un plenari durant tots els anys que hi he anat, li va contestar que no les havien publicades ja que no les tenien.
Un espectacle patètic, on per res compte la resta de la ciutadania representada pels partits de l’oposició. A més haver d’escoltar els arguments repetitiu i cansinos: “que si el pacte no va donar informació, que si són els responsables de l’IBI, que si l’herència rebuda...”: el discurs del lloro que ha repetit prou de quatre anys de mandat.
Haver de veure els regidors i regidores, rient, mirant i jugant amb tablets o mòbils, amb una manca total d’atenció i d’intervenció, que sols estan atents per votar ( i així i tot  si el batlle no fos el primer en aixecar la mà, ni se n’assabentarien) ; és realment deplorable.
Un espectacle patètic  en el qual , per res compta la ciutadania representada pels partits de l’oposició. Ni un rastre d’imaginació per no repetir el mateix discurs de fa anys.
Sembla que se li comencen a venir abaix projectes. La retornada del Sant Sepulcre a Son Sang, treball iniciat pel Col-lectiu Albaïna i culminat per la Comissió Llimona –Sóller.
L’adjudicació del solar de  Cetre per fer-hi el supermercat, el qual , torna tenir dos recursos en contra: un de MES i l’altre de PSIB. Ja que  no cuiden ni les formes. A més dels que s’estan cuinant per part dels comerciants i d’altres ciutadans afectats.
Al batlle Carlos Simarro, li agrada més una fotografia, que un bon dinar, ho dic per la recollida del guardó pel Firó, lliurat per “Onda Cero” ; quan la persona que l’hauria d’haver recollit era algun representant dels Col·lectius que fan una increïble feinada  tot l’any, perquè la festa surti brodada. Des d’aquí aprofitaré per felicitar-los i també a la Policia Local i a Protecció Civil per la seva bona tasca.
Esment lo de la fotografia ja que al batlle no li agrada que el gravin sense permís i tornà a repetir el mateix discurs de tot el mandat , demanant la identificació, la qual per variar no va esser atesa.
De moment la referència al plenari “democràtic” que vaig patir.
Sembla que molts des governants del PP, es creuen tocats amb un dit de déu, i que estan per portar una tasca messiànica, tot i que les coses de la terra, els importen prou. Basta veure els darrers casos de corrupció per posar mà a la caixa o fraus de “Black  Target- Bankia”
Van bastant nerviosos en l’arribada de les eleccions autonòmiques i municipals  pel maig i assegurar la cadira. La irrupció de Podemos, els ha fet pànic i estan emprant les clavegueres per a veure si enfonsen la figura del seu líder Pablo Iglesias.
No sé si arribarem a veure en directe la crisi dels partits majoritaris ja que s’està ensumant i ells també ensumen de qualcuna manera el final  del bipartidisme. Gros ensurt.
D’aquí a Maig de 2015 en veurem de salades. Estarem a l’aguait.