diumenge, 29 de desembre del 2013

Un Nadal més al sac i un nou any per encetar






Nadal ja haurà passat quan aquest article el  publiqui i ja no aguantarem fotografies de mercats on es parla del preu del marisc, de les opcions dels compradors, de les compres nadalenques i dels  carrers guarnits de garlandes, transitats per Pares Noel fent sonar la campaneta i repartint caramels, de què ara toca estar contents, tenir alegria, menjar tot el que ens posin dins el plat, posant l’estomac en un gran compromís de feina; s’hauran acabat els desitjos de bona voluntat, el missatge del Rei que no vaig veure sumant-me a la vaga del personal de TV3; s’hauran acabat les maratons, les peticions d’ajut de les ONGs i tot l’esbart de coses que comporten aquestes festes.
Ja no sibil·les, Festes del Gall , missatge del Papa recent estrenat.

De moment fins l’any que ve, torna-m’hi torna-hi a repetir el mateix.
També haurà passat el dia de cap d’any i el començament de 2014 amb dos rals del mateix de cada any: Bones intencions i desitjos de posar ordre a la vida, que a poc a poc s’esvaeixen, i no s’arriben a complir mai. La voluntat és dèbil.

Tornaran les rebaixes per treure, als que tinguin, els pocs doblers que els hi quedin desprès de l’arruixada de les compres nadalenques i el món continuarà en el seu lloc i els que estem compromesos en la lluita per la seva transformació, que no ens hem aturat en aquestes dates, continuarem donant guerra.

No faré una crònica del que ha passat en el món el 2013. Molts mitjans de comunicació, i segons la línia editorial, ja s’encarregaran de recordar-nos totes les “meravelles” que han ocorregut.
Es faran recompte de moltes coses i es compararà amb altres anys. Més del mateix i que a finals de 2014 també es repetirà.

Quan escric això, és Sant Esteva, segona festa de Nadal i per aquelles casualitats i no per tradició, ja que em teníem  al congelador , menjarem una mica de porcella rostida.
Com cada any, durant aquestes dates, i una mica abans m’arriba una mica de tristor molt gran acompanyada també d’un poc de mala lluna i indignació amb tot l’esbart de tòpics que any rere any es repeteixen.

Enguany el naixement del nostre net n’Hugo ha minvat una mica la tristor que em provoca Nadal i realment si que ens ha tocat la loteria tot i dir que aquest any se’m va oblidar i no havia comprat ni un sol trist dècim.

Acabam l’any amb una “llei d’inseguretat ciutadana” que ha aprovat el Govern Rajoy , perquè ens sigui molt complicat sortir al carrer a defensar els nostres drets; amb una “llei de l’avortament” que ens situa devers l’any 1985 i que és una autèntica aberració respecte a la dona que decideixi practicar-lo. Les torna situar en mans de “carnissers” o haver de tenir doblers per anar a altres països on sigui permès en les seves condicions. Qui anava a avortar a Londres quan a Espanya estava prohibit, tenien prou calerons per fer-ho.

 I per si no faltava res pel dos rals, l’electricitat puja a partir de gener i amb l’aparat que han fet entre les subhastes de les elèctriques i el ministre d’indústria i energia en Soria, no sabem quin percentatge. A més el PP ha donat el vist i plau, perquè es talli el subministrament a persones sense recursos que no el puguin pagar. No és d’estranyar ja que per les nostres contrades l’Ajuntament de Sóller ha autoritzat a Aqualia ( empresa gestora de l’aigua) a tallar-la als morosos.

I per acabar d’arrodonir la cirereta, es congela el salari mínim interprofessional que queda en 645’30 €. O sigui a treballar per ni tan sols cobrir les necessitats bàsiques, no és això el que diu la Constitució Espanyola de 1978 que tant es posen a la boca quan els convé.

No oblidem durant la resta de l’any que vivim en un sistema injust i podrit que està  creant  més exclosos socials , que els hi ha fotut tot: Habitatge, treball, educació, i sanitat minvada i un llarg etcètera de retallades que dia rere dia ens “regala”

No oblidem que hi ha gent que poca cosa ha tingut a taula i a mem si canviam d’una vegada per totes la “caritat” per la justícia social, i lluitam perquè d’una vegada per tots s’acabin totes aquestes injustícies. Ja sabeu, tots tenim la roba a l’estenedor.

dissabte, 21 de desembre del 2013

Neoliberalisme, capitalisme i llei d’inseguretat ciutadana




                                           Aquesta és la "seguretat ciutadana" que ens ofereixen


Quan em pos a escriure l’article, ha estat després de llegir unes quantes mesures del “anteproyecto de ley orgánica de protección de la seguridad ciudadana”Marca Jorge Fernández Diaz. Ja hi ha qui l’anomena “Ley de patada en la boca” i per a mi que la Llei Corcuera era molt suau devora aquesta.

Tot el que considera delicte i està penat amb unes multes esfereïdores. Per a mi un autèntic atemptat a la llibertat d’expressió i a la democràcia, en la que em sembla que no hi creuen massa.

Es dóna tot un protagonisme i una defensa fora de mida a la policia durant les manifestacions. El mateix en quant a les convocatòries per les xarxes, els escarnis a polítics, les mesures policials per evitar-los. Les convocatòries no notificades. Sembla que l’únic que hi manca és la prohibició de reunió pública de més de quatre persones que vàrem viure durant la Dictadura del “Caudillo de España.

Les multes van de trenta mil euros per insultar a un policia fins a tres-cents mil en el cas de convocar o reunir-se davant les Corts o davant del Congrés sense permís.

També reben els que contractin serveis de prostitució devora escoles o parcs infantils o els que facin botelló fent destorbs públics, els que facin malfraig a mobiliari públic o els que emprin làsers per despistar conductor, o pilots d’avió. Més o manco és un frit i bullit, per no dir una olla de caragols. Però les “llumeneres” que ens governen s’han sentit inspirades.  

I així com funcionen i amb la velocitat, quan els interessa amb un plis plas i amb la seva majoria absoluta, aquesta llei totalment repressiva de drets i llibertats, anirà a missa.
Estem tornant quaranta anys enrere o més. I el gir cap a l’extrema dreta del PP, fa por. També un podria pensar que per fer aquest tipus de legislacions són ells que tenen por de com s’està organitzant la societat civil i ho volen aturar abans que se’ls hi escapi de les mans.

En poques paraules, una gran part de segons quines accions considerades faltes, teòricament més greus  passaran a la categoria de delictes, amb tot el que això pot comportar jurídicament, i les lleus passaran directament a la sanció administrativa sense que cap jutge tingui part ni quart. Entenc que és un atac directe a l’estat de dret, tot a dir si aquest existia o simplement era una entelèquia dels que ens consideram demòcrates amb la plenitud i enteniment d’aquest model de convivència. Tot i que a dir, no pot existir democràcia dins un sistema capitalista i això no ho dic solament jo.

Esper que els partits “més progressistes” ( n’hi ha?) portin aquesta llei al Tribunal Constitucional, ja que em sembla  i no és que sigui massa entès que es passa la Constitució Espanyola de 1978 per l’entrefolre. I per més conya, ho fan els mateixos que se n’omplen la boca cada dos per tres de la tan “sagrada carta magna”.

Aquesta sagrada Carta Magna, la qual deuria de garantir a tots els ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol, el dret al treball, el dret a un habitatge digne, a una educació pública i de qualitat, fa aigua per tots els costats.

A l’hora de reformar-la bé es posaren d’acord els partits majoritaris PP i PSOE, per garantir el pagament del deute als bancs de manera prioritària i ho feren més que aviat. D’aquí la meva conclusió de què quan estan en el Govern,  governen pel sistema financer, lobbis i distintes multinacionals o transnacionals. I crec que no vaig gaire equivocat.

Aquest maleït sistema capitalista, amb la ideologia neoliberal, ha derivat cap a uns extrems ultra perillosos per les classes populars amb un clar intent de llevar-nos i furtar-nos tots els drets aconseguits amb la lluita de moltes generacions anteriors.

La gran crisi provocada pel mateix sistema, que ha creat prop de sis milions d’aturats; que crea treballs precaris, i que va creant exclosos, aplicant el rigor de la llei que ells mateixos han fet per afavorir el sistema financer, amb la llei hipotecària, que expulsa a la gent al carrer amb desnonaments infames. Permetent la venda de les conegudes preferents per robar els estalvis de la classe treballadora i mitjana.

I per acabar, ens volen negar el dret de sortir al carrer a denunciar-los.
Vivim la dictadura dels mercats i ells són còmplices.

dijous, 19 de desembre del 2013

L’escapada de l’Àngel



Fa anys vaig escriure aquest relat, forma part del meu llibre "Sota la meva mirada" publicat el 2009. Avui els meus ànims m'han tornat a publicar-lo altra vegada.


Nadal tornava. L’ensurt de tornar a repetir i a viure i veure les mateixes històries de cada any li feien més por que una tronada.
N’ Àngel, un any, innocent d’ell, havia intentat escapolir-se.
Va contractar un creuer. Volia conèixer les illes gregues. Sabia que com havia triat prou bé les dates, el dia de nit bona i de cap d’any es trobaria dins del creuer. Tot sol. Anònim. No desitjava en absolut tornar-lo viure dins del seu poble.
No volia tornar a veure les televisions solidàries amb maratons que lluitaven per copar la  màxima d’audiència. No volia sentir els anuncis de “ja arriba a casa pel Nadal” Ni el del “lobo que buen turrón”, ni tenir-se que empassar a aquell home d’algun país de l’est que tirava bolletes arreu, anunciant que a través de la loteria, teníem la panacea per resoldre tots els problemes.. I tampoc volia trobar-se el dia següent del sorteig amb les mateixes noticies i veure la gent que li havia tocat, com esbojarrats sense dos dits de front, començar a llançar-se cava pel mig del carrer. Havia dit un no rotund.
Tampoc s’havia deixat seduir per les propostes dels amics i familiars. No. I va mantenir  el secret d’on estaria ben igual que si es tractés d’una qüestió de vida o mort. No fos cosa, que algú per fer-li companya, se li ocorres proposar-li acompanyar-lo.
 Dia 20 al vespre s’embarcaria ben igual que si fos un delinqüent perseguit per les forces de la llei. Ell no n’era d’això, malgrat a vegades, s’hi sentia. Es sentia aclaparat.
 Parents i no tan parents, pretenien que es divertís. Que era temps d’alegria. I uns collons¡ Que anessin a predicar el mateix a Iraq, a Afganistan, a Palestina o a qualssevol barri degradat de qualsevulla ciutats dels països del “primer món”. Segur que els farien fora a pedrades. En canvi amb ell si que s’atrevien. I no tan sols els parents.
Pareixia que la gent del carrer havia tornat boja. Persones que durant tot l’any l’havien convertit en un ésser invisible, ara de cop, perquè era Nadal, li regalaven el seu millor dels somriures, per tornar-lo cobrir amb un vel d’invisibilitat a partir de dia 6 de gener: Els Reis màgics... i fins el proper any.
Volia convertir-se en un ésser anònim. Sense cap tipus de compromís. Fer únicament el que realment li sortís del cor. Pobre innocent.
El dia abans de Nit Bona, quan va arribar a sopar se’n va dur una sorpresa ben desagradable. Un avís deixava ben clar que se celebraria un sopar de Nit Bona tal com calia. Que era imprescindible anar vestit d’etiqueta i que el seu començament seria a les nou del vespre amb un cocktail ofert per la direcció del creuer. En el menjador es començaven a veure paperines i ornaments nadalencs.
L’ànima li va caure als peus. No s’ho podia ni creure. L’atzar era terriblement cruel amb ell. Per què a mi? Es demanava sense donar crèdit al que li estava passant. Havia de prendre una decisió urgent. Tenia  el cervell una mica enterbolit. Sortí a coberta, perquè li donés una mica l’aire. Es va asserenar i la solució li arribà com per art de màgia. Si, realment, aquesta era. Fugir de la manera que fos cap a casa. I resclosir-se dins  casa seva, a estalvi de tot el que li pretenien imposar.
Va anar-se’n a veure al capità del vaixell i amb un anglès xampurrejat  i una mica de castellà, li  feu entendre la seva tremenda dissort.
Com tots els àngels encara no l’havien abandonat. Estaven enfilant cap a Atenes i dintre d’unes hores estaríem amarrats al port. Això li donava la possibilitat d’agafar un avió i escapar-se d’aquell parany. Va partir  més aviat que de pressa, esperitat,  cap a la seva cambra a preparar  la  maleta. Li era igual si li tornaven o no la diferencia del passatge, el que volia era fugir, fugir i fugir.
La resta no es va complicar gaire,  trobar un bitllet per un avió que el portà cap a casa, fent una escala a Madrid. Res importava.
Després de deixar la maleta, el primer que va fer, recent arribat, fou anar a mirar en el rebost i la gelera, per veure que necessitaria per estar tancat a casa fins dia 8 de gener.
No era massa tard.  Sortí a corre-cuita a cercar un lloc de queviures per fer la compra del que li mancava, que no era massa. El que no compraria de segur serien torrons. No perquè no li agradessin. Però menjar-los tot sol i en  aquell estat anímic, no li feia gaire il·lusió.
Trià un lloc una mica enfora del seu barri, per no tenir que donar cap tipus d’explicació si es trobava algun conegut. No es sentia de cor per donar a algú “Bones festes i bon Nadal”.
De retorn a casa, tenia ben presa la decisió. Començà no tan sols a desconnectar la televisió sinó que tallà l’endoll amb unes estisores. No volia que la curiositat el fes posar ni el missatge monàrquic que ens transmeten    cada any, ni les elocucions d’un Papa nou, que just veure’l, sobre tot els ulls, el feien esfereir. Les ràdios no les tocà, habitualment, tenia sintonitzada una emissora què sols programava música. Tancà hermèticament totes les finestres de casa i posar les cortines. Així quedaria reclòs, i el renou i remors del carrer no l’arribarien a pertorbar.
Pujà als porxos i tragué d’una capsa polsosa de cartró, una cova amb el naixement. Aquell que l’havia acompanyat des de la infantesa fins ara. Si alguna cosa no havia arribat a oblidar, ademés d’aquelles figures que apreciaren tant el seu pare com la seva mare, eren les ensenyances d’aquell gran mestre, no les manipulades i tergiversades pels qui han muntat el negoci més gran de la història. Volia recordar el seu naixement, que era moltes vegades el que menys es recordava per aquelles dates.
Col·loca la cova amb la Verge, Sant Josep, el nin Jesús, el mul, i la mula. L’àngel anunciador, el deixà pel darrer i el travà amb una agulla de cap blanc, a sobre de la cova.
Amb cura, els posa sobre la caixa cantaranera en un lloc d’honor. Mentre ho feia, una llàgrima de nostàlgia li regalimà galta avall. Havia perdut. Els records el traïen. El transportaven a un món inexistent on la celebració de Nadal tenia un sentit màgic. Aquell sentit que s’havia anat per les clavegueres dels tòpics i del consumisme. Reaccionà.
Tenia prou llibres pendents per llegir. Per la lectura no tenia que passar ànsia.
Aquell vespre, quan se n’anà a dormir, ho féu amb l’ànim molt més  alleugerit.  Inclusiu va gaudir de bons somnis.

dilluns, 16 de desembre del 2013

Injustícies, aberracions i incultura política



                   Amb aquesta imatge fotografia de "El periódico" queda més que palesa la misèria que han anat creant. Un sistema inhumà i assassí amb la connivència dels governants que li donen suport.


Hi ha temes sobre els que escriuria, tot i que just ara no ho faré, perquè encara estic molt emprenyat i no vull desbarrar en el llenguatge. Em refereix a la notícia apareguda en els setmanaris sobre aquell home en David, que viu en una cotxera (Pau  Noguera) de la Fundació Miró-Pastor i que fou obligat a dormir al ras, ja que el president de l’esmentada fundació, com que hi havia que portar-hi uns mobles, li canviï el pany. Ja arribarà el moment. Just ara, escric el que m’ha arribat dels setmanaris i vull deixar com a testimoni la meva total condemna a aquest fet.

Em cal escriure sobre algun tema un poc més relaxant, tot i que a aquestes altures és bastant complicat.

Encetaré, escrivint sobre l’assessora del ministre Wert, que va telefonar a la UIB (Universitat Illes Balears) per a demanar quan cobrava Ramon Llull. Dir, que existeix una càtedra Ramon Llull, d’estudi d’aquest filòsof, escriptor, teòleg, professor,  que va morir sembla que l’any 1316, fa no fa set-cents anys. Que existeix la Càtedra Ramon Llull que es dedica a estudiar tot el legat que aquest savi ens va deixar ben cert és. Però que es cregui que el nom que porta la càtedra és qui l’exerceix, és de premi i rècord.

Jo, vist les intervencions de diversos polítics desgovernants i després d'haver vist la traducció per part de la Consellera d’educació ( Joana “Trepitja”) el mal nom ve de la traducció de l’informe “PISA”, en Informe “TREPITJA”; em semblava que la incultura havia arribat a cimeres altíssimes. Cims de l’Himàlaia.

Però ca barret! Aquesta assessora de Wert, que no té ni la més remota idea de qui era Ramon Llull, mort fa set-cents anys, ha assolit una alçada espacial envers la incultura.

Un es demana, d’on els treuen i també que cobra l’esmentada assessora per esser capaç i sense gel, de fotre una llenegada d’aquestes dimensions i quina capacitat cultural té l’esmentada.

Ben cert és que molts polítics que desgovernen, assoleixen les cadiretes o cadirotes, depèn, segon el nombre en que van a la llista electoral.. Sabut de tots.

Tot a dir que els assessors o assessores, són triades a dit, d’aquí ve allò de personal de confiança.

Ara dubt que li hagin fet cap tipus de prova cultural. Resulta que quan governa el PP, el PSOE, també s’ha esmerçat quan ha governat, són dues màquines de crear llocs de feina pels seus i ben remunerats, segons el rang polític, és clar. Les bases fan feina de franc en espera d’una possible o futura gratificació pels treballs fets.

Seguir que quan els capitostos, deixen momentàniament la primera línia política ( malgrat que per desgràcia no arriben a deixar el modus polític, mai i a vegades mouen fils des de l’ombra; i si no demaneu-li a n’Aznar i a en Felipe Gonzalez) ; tots habitualment tenen un lloc de treball garantit a les empreses beneficiades mentre governaven. És clar que els favors es paguen.

He de dir que molts personatges de la cosa pública, han arribat a tal grau d’especialització i professionalització per a viure de la política, que quan són defenestrats, en cas de no haver assolit altes cotes de poder; no els queda més que fer un gran reciclatge per tornar a l’empresa privada i això si ho aconsegueixen.

Per ara, això si no resulta que m’arriba qualcuna altra noticia de les llumeneres culturals a qui em refereix, deixa de banda el tema i em posaré a una altra qüestió.

La pregunta o preguntes que es faran al Referèndum a Catalunya pel dret a decidir i com els sabres espanyolistes s’estan començant a desembeinar. Els missatges de por que estan enviant dia si dia també al Poble Català, que a la darrera diada de Catalunya,  va deixar clara la seva voluntat al carrer.

Ja sé que és ficat amb calçador, tot i que no puc fer de menys que escriure que a Sevilla,  el passat dia 14 varen morir tres persones que menjaven aliments caducats que els regalaven. Aquestes tres persones, exclosos d’una societat opulenta segons per qui, els portaran sobre les espatlles i la consciència: Són els seus morts, són els seus assassinats. Són responsables directes els que assassinen somnis i vides i creen exclosos socials que acaben la vida d’aquesta manera. Que no descansin en pau!

dissabte, 7 de desembre del 2013

Per rompre mals hàbits






Començar a escriure i tornar-ho fer respecte a les actuacions esperpèntiques de molts governants que ens toca patir; a vegades es pot convertir en un mal hàbit. Que si hi són i fan i desfan aquestes llumeneres, ve d’una caixeta amb una ranura anomenada urna i una llei d’Hondt que no la ens mereixem; i que els ha col·locat als màxims llocs de poder, perquè molts d’ells i elles actuïn com a vertaders autistes polítics, vivent en un altre món, molt enfora de les prioritats dels ciutadans i ciutadanes del carrer. A vegades em sembla una plaga bíblica.

Circulant per les xarxes, l’altre dia de pagès, i oposat al discurs de l'insuls Nadal consumista, em va arribar una notícia que he volgut compartir.

A Centaura-Paraguai, hi ha un poble on tenen un femer en el qual els habitants viuen del que es troba allà i es pot aprofitar.

No és l’únic lloc del món on famílies senceres viuen o sobreviuen del que els demés tiren. La majoria de grans ciutats de segons quins països el disposen. No fa molta estona per televisió feren un reportatge sobre el femer de Manila i com infants pul·lulaven per trobar estris per guanyar-se les sopes. Esfereïdor.

El que m’ha sorprès és que en aquest poble, hi havia una llum d’esperança i ara dic perquè. Varen començar a fer instruments musicals reciclats de coses que trobaven en el femer i li varen donar aquesta utilitat. A dir que allà un violí com el que tenim aquí a les cases de música, pot costar el mateix que una casa. O sigui, impossible comprar-lo.

Instruments de corda, vent, percussió s’han fet i han arribat a desenvolupar una orquestra que s’anomena “The recycled Orchestra”. Hi ha que veure com sona i com interpreten peces musicals dels compositors, de moment he escoltat clàssics prou coneguts.

Que el món està mal repartit i que la caritat està molt enfora de la vertadera justícia social, ho he dit i ho tornaré a repetir. Que hi ha tota una sèrie d’actuacions absurdes i com es pot veure, com s’esmercen per malgastar i tudar els doblers, no descobreix res de l’altre món.
Des del súper luxe, mansions, i un llarg etcètera, fins a les despeses d’armament militar i moltes més coses que es fabriquen , absurdes, supèrflues, perjudicials  que creen tragèdies i drames arreu.

Del tema dels bancs, de les estafes de les preferents, de les aberracions amb les hipoteques amb connivència dels polítics que els ho han permesos, millor no en xerr, perquè podria arribar a desbarrar, per la indignació i ràbia que em provoca.

Hi ha altres notícies que a més d’indignar-me, tenen un component tan absurd , que hom no sap com prendre-se-les. Si no fos per lo seriós, hi hauria per fer un panxó de riure.

Ens estem dia si, dia també carregant-nos el planeta, exhaurint recursos, malmetent-lo quan és el lloc, l’espai que ens dóna els mitjans a la humanitat , no per sobreviure, si no per viure i podríem fer-ho d’una forma exquisida si no fos pel maleït sistema econòmic i polític. En lloc d’estimar-lo i protegir-lo l’estan fent trossos, on el component més estimat són els doblers, el poder, l’especulació i totes aquestes bèsties negres.

Al que anava, resulta que ara a algunes llumeneres de la NASA, sembla que no han trobat altre lloc al nostre planeta per fer-ho, sortiria molt més barat vos ho assegur; se’ls hi ha ocorregut que plantaran un hort a la Lluna on s’hi sembraran naps i alfabegueres. Creu-me que vaig en serio, no és una innocentada.

Vos podeu imaginar que s’hagi de muntar una missió espacial per això, amb els milions d’euros o dòlars que costarà, com si per les nostres contrades estassim per aquestes despeses absurdes. No vull saber, si els arriben a comercialitzar, quin preu anirà el quilo de nap o el test d’alfabeguera.
Segurament tindran denominació d’origen i si troben, tal volta, exportaran els naps a Mart; a qualque supermercat de marcians, aconseguiran col·locar-los. Tal volta els surti un nap gegant que bati rècord Guinees.

No em direu, que no és per llogar cadiretes.

Vull tancar l’article amb un record a la memòria de Nelson Mandela, activista pels drets humans contra l’apartheid que va morir el passat dia 5. Un agraïment a la seva magnífica tasca i al seu llegat.  Que descansi en pau.

dijous, 5 de desembre del 2013

Àngels desnonats

Un amic meu m'ha recordat aquest poema, el vaig llegir, em sembla que l'any passat a Sant Bartomeu en un festival de nadales. Crec que just ara és el moment de tornar-ho a recordar



                          Els que generen la misèria, tenen el cor de suro i les mans xopes de sang


Hi ha àngels desnonats
que no tenen cap arruga
i saben del patiment
d’esser foragitats de casa seva
àngels infants al carrer
uns àngels que passen gana
i també passaran fred
sense tenir aixopluc.

Hi ha Àngels desnonats
amb molts de cabdals d’arrugues
que la vida els ha portat
i se’ls ha tret al carrer
per la inmisericorde i absurda
acumulació de riquesa.
els bancs ho volen tot
i també inclusiu la vida
són còmplices abjectes
d’àngels suïcidats
que no han pogut pagar la hipoteca
que no han sabut resistir
l’oprobi contra la seva dignitat.

Hi ha molts més responsables
polítics que han legislat
perquè es poguessin cometre
dia si dia també, aquestes trapelles
tenen xopes les mans de sang
i la consciència
a la sola de les sabates.
Hi ha molts àngels que  malviuran
 els darrers dels seus dies
i després d’una  vida de treball
i que ara tot els escatimen.

De cada cop hi ha més Àngels
a les coes de l’atur
per la tele venen luxe
i alguns no tenen futur!

I nosaltres que farem
per ajudar aquests àngels?
on estarà el nostre clam,
el nostre crit brau i potent?
o restarem en un silenci
en absolut compromès:
ara no ens toca a nosaltres
pensarem complaguts
de moment no farem res!


Deia un  activista americà  
Si no estàs al costat de l’oprimit
estàs al costat de l’opressor!
reflexionem-hi totes i tots!
Qualsevol dia ens pot tocar a nosaltres
 o algú que estimam
On i a qui demanarem suport
si hem callat mentre
altres àngels rebien les injustícies
Els hi trepitjaven la dignitat
I els foragitaven al carrer?

El nostre silenci també és còmplice!

El fred de Nadal, en gener continuarà
I continuaran els àngels desnonats i oblidats
O tal volta serem nosaltres algun d’aquestes àngels.

A vegades, la porta de l’esperança
S’ha d’obrir a empentes!