dissabte, 30 de novembre del 2013

Retorn a la crua realitat






Tot i el títol de l’article, m’he permès inserir una imatge molt simple del que entenc per empatia.


Després d’una setmana en la que degut al naixement del nostre net n’Hugo, en la qual hem anat enfeinats donant suport al nostre fill en Ricard i a la seva dona n’Anabel, encara amb les ferides del part programat; i com si no gaudint del nostre net i més d’una vegada necessitant de baverall per les babes de la padrina i padrí de Sóller; retorn una altra vegada a la crua realitat d’aquest estrany i misteriós món.

Aquest món on tantes animalades, baixeses, improperis, barroeries, ineptituds i manca de responsabilitat i d’esperit demòcrata, per part d’un esbart, a vegades massa gran, de polítics que desgovernen, que no tenen vergonya ni decència, que són altament perjudicials per la salut ciutadana ( molt més que el tabac i les autoritats sanitàries no ens avisen; Tots ells haurien de portar una etiqueta com el tabac)  i que a sobre, per fer els dos rals justs, els hem de mantenir, cobrant uns sous prou sucosos ( Amb un sou mensual que supera en escreix el salari mínim interprofessional, multiplicat per xifres absurdes i inhumanes), amb els doblers dels nostres impostos que ens treuen si o si de sobre les nostres espatlles, puguis o no, tan se’n foten.

Com que per més inri, desfacin dia si dia també la cosa pública, atemptin directament contra la convivència ciutadana; tinguin privilegis, tractes de favor i canongies; i per acabar d’arrodonir-ho atemptin contra les nostres arrels, tradicions, llengua, cultura , dignitat i identitat com a Poble.

Pagines de xarxa Internet, diaris digitals i escrits, de les televisions m’estim més no parlar, just ara mateix que el Consell d’Europa ha manifestat que les telenotícies de Televisió Espanyola, estan manipulades; i m’he tornat a situar en un món no gaire harmònic ni just.

També a dir que dins d’aquest mon hi ha històries edificants, de solidaritat vertadera ( no el gran mel·liflu nadalenc que se’ns regala cada any per punyir consciències per uns dies i que es puguin justificar amb un donatiu)  i empatia cap a persones que estan més fotudes que nosaltres per part de persones que han deixat de mirar-se el llombrígol i saben i senten que el que ocorre al teu germà o germana de viatge, ens afecta a tots  i a totes. Que també tenen, o millor puc dir tenim molt clarament la diferència existent entre la caritat i la justícia social.

Moltes vegades aquestes accions, malgrat esser notòries, es fan en silenci i sense massa publicitat. Els que les fan o les fem, no necessitem tallar cap cinta d’inauguració de res per així sortir a la fotografia dels mitjans de comunicació, com fan algunes llumeneres polítiques; que llavors, quasi sempre, un cop inaugurat, al cap de no res presenta deficiències i no funciona correctament. I no parl de goteres tan sols.

El simple fet d’agombolar a una persona, ajudar-lo a veure un camí per sortir d’una situació fotuda, depriment i quasi sempre injusta; ja és la primera passa perquè aquesta empatia de saber que algú sense demanar res a canvi, s’està ocupant del que li passa; i el porti a veure la seva situació d’una altra manera amb un grell d’esperança.

Abans he parlat que d’aquí no res estirem en Nadal una altra vegada. Nosaltres hem rebut el millor regal que podíem tenir: n’Hugo.

Moltes vegades he escrit que no és per Nadal que se’ns ha d’entendrir el cor davant de les situacions aberrants i injustes que molts germans nostres estan vivint; això s’hauria de produir cada dia de l’any. I amb la nostra capacitat actuar, perquè el món sigui més just, menys inmisericorde i que es tracti moltes vegades a les persones simplement com a números, sense ànima, ni somnis.

No és gaire complicat ni difícil, simplement és estar a l’aguait, esbrinar, esser capaç de ficar-nos dins  la pell de persones que ho passen malament, que pateixen i que nosaltres, podem fer una passa perquè torni a brillar la justícia que tan necessària és.

No oblidem que la vida pot donar moltes voltes i que un dia, nosaltres ens podem convertir amb una d’aquestes persones.

No manca anar massa enfora, tenim molts casos propers, que es troben al nostre entorn. No confieu en absolut que siguin els governants qui ho arreglin. Si no nosaltres, qui?

Si aquestes paraules basten, perquè una sola persona reflexioni i actuï, ja haurà valgut la pena escriure aquest article.



divendres, 29 de novembre del 2013

Tancament del Canal 9- Radio Televisió Valenciana



                        Queda palès el que vol el Poble i li nega la classe política des-governant


El tancament de canal 9 ha estat la mostra d’un flagrant acte despòtic del Govern de la Generalitat , desgovernat  per les mans  fosques, despòtiques i antidemocràtiques que presideix Alberto Fabra del PP.

Un altre insult a un poble germà del País Valencià que li neguen la llibertat d’expressió de tenir una televisió pública, no manipulada pel govern esmentat.

Una política, la del tancament, clàssica marca españa, de terra cremada abans de perdre el poder en les properes eleccions de 2015.

Un insult per quants considerem la necessitat d’uns mitjans de comunicació ,  el màxim d’independents, tot i que amb el sistema electoral que patim i vist que una gran part de la classe política governa en connivència amb el gran capital, que és qui els dóna de menjar, és bastant complicat.

Em sent trist i don tot el suport als treballadors i treballadores d’aquest ens públic que han patit a lo llarg de molts anys un assetjament polític, acotant el cap davant de la manipulació, baix l’amenatza de l’acomiad del lloc de feina.

Mil tres-cents milions d’euros el deute que han procurat que anés acumulant per arribar a prendre la decisió de tancar-lo. La tàctica és més que coneguda. I com a qualificatiu és indecent.

La màfia s’estén com un pop dins molts estaments polítics, del que estan aprofitant unes regles democràtiques per imposar els seus interessos caciquistes, despòtics i feixistes  i la societat civil és la que els ha de fer tocar amb el bec a terra. Aquests traïdors al poble no han de tenir descans. Deia Emiliano Zapata:  “Si no hi ha justícia pel poble, que no hi hagi pau pel govern

Avui els periodistes han donat una mostra plantant al vicepresident de la Generalitat Valenciana  José Ciscar i que hagués de fer completament tot sol la “roda de premsa”. Bona lliçó!

No podem consentir que el nostre dret de lluita, de reivindicacions, de llibertat d’expressió, i l’assoliment d’uns drets que han costat molt anys de lluita, de repressió, inclusiu tortures i morts, els ens furtin. Hem de fer una tasca continua, organitzada al màxim perquè sigui lo més efectiva possible.

No hem d’acotar al coll davant unes pràctiques neofeixistes que estan minvant les nostres llibertats i drets de Poble.

diumenge, 24 de novembre del 2013

N’Hugo el nostre primer net sulleric





El passat dia 20 de novembre a les 11.47 va néixer el primer fill d’en Ricard i de n’Ana. N’Hugo ens ha convertit a na Rafela i a mi, en padrina i padrí respectivament, del nostre primer net que serà inscrit al registre del Jutjat de Pau de Sóller.

He escrit altres vegades del nostre periple per les Terres de Tramuntana de Mallorca, en sortida de Ciutat de Mallorca on hi havíem viscut molts anys: S’Arracó- Sant Elm- Bunyola- Biniaraix fins arribar a Sóller i viure-hi.

Els meus sogres també decidiren venir a viure allà on nosaltres vivíem i varen vendre el seu pis de Palma i arribaren a Sóller. Visqueren  gaudint de la Vall, feliços, fins que finalment per llei de vida, els toca partir. Dues persones estimades en Josep i na Margalida  que feren molt amics i amigues aquí, estimades i respectades fins al final en el poble que els acollí com a nosaltres.

Quan algú té un familiar mort a alguna terra o poble, amb un tot grapat de records viscuts, de cop i volta ja és converteix en alguna cosa més que un poble d’acollida: Hi ha arrels. El nostre fill i la seva  dona també decidiren viure a Sóller.

I quan hi neix el primer net, crec que s’ha tancat un cercle, i hem assolit el grau de ciutadania.

Estimam Sóller i en l’anterior article vaig transcriure les paraules que n’Aina Colom ens dedica al seu llibre de memòries, on deia que nosaltres, la meva dona i jo, estimam més Sóller que molts que provenen de generacions solleriques. No és la primera vegada que m’han dit que a Sóller necessitaríem més persones que l’estimessin com vosaltres per part de sollerics i solleriques de tota la vida. I aquestes afirmacions dels que realment em coneixen, m’han omplert d’orgull i d’alegria moltes vegades.

Estimar Sóller per a mi significa  moltes coses. Crear uns vincles d’afecte, d’estimació i lluitar, perquè aquest poble sigui molt més harmònic i la convivència més plena.

Lluitar en contra de les injustícies que se li vol fer i també se les que s’intenti fer a ciutadans i ciutadanes que molts d’ells s’han convertit amb els nostres amics i amigues. Lluitar en contra que es destrueixi la fesomia tan maca que té la nostra vall. Lluitar en contra d’especuladors, com podria esser el cas de Muleta  i males maneres de govern, poc ètiques i perjudicials.

Algú escrigué  “Qui es calla davant d’una injustícia es posa al costat de l’opressor”

Ara tinc un motiu més per a lluitar per millorar Sóller.

Amb el naixement del nostre primer net n’Hugo, m’ha portat a pensar molt amb els meus morts més propers.

Ma mare no va arribar a conèixer al seu primer net, el nostre fill Ricard, partí abans. En canvi mon pare, si que va poder gaudir durant molts d’anys d’ell.

Jo per la meva edat, esper poder gaudir molt temps de n’Hugo. Estim molt els infants, i molts d’infants de Sóller també m’estimen  i tinc una relació meravellosa amb ells; com que per alguns, ni saben el meu nom i em coneixen pel joc que em vaig inventar d’en menjapanxes.

Hi ha que veure com el fet del naixement de n’Hugo, que quan escric això fa quaranta vuit hores que ha nascut, un nadó petit i tendre, sigui capaç d’haver creat amb mi aquesta estimació, quan no fa dos dies no el coneixia. Com desperta aquests sentiments de cuidar-lo, de protegir-lo, d’agombolar-lo quan plora i es queixa; i com no d’educar-lo també.

Ell ara mateix, representa la continuïtat de la nostra nissaga familiar, i s’ha convertit amb el més petit de la família.

De la nostra nissaga, germanes de la meva padrina vingueren a viure Sóller. D’aquella generació ja no queda ningú viu i no vaig poder treure el possible parentesc llunyà, que pogués existir en persones de Sóller de llinatge Cortès, com era el de la meva padrina per part de mare, tot i que en tinc constància.

La vida dóna moltes voltes, i just ara n’ha donat una altra més.

Quan acab d’escriure, n’Hugo ja és a ca seva, està bé i desitj  que el puguin treure  a passejar els dies que faci bo i quan arribi el moment poder-lo passejar nosaltres pels carrers del nostre poble.  

Hi ha vegades, malgrat em consideri escriptor, que per descriure la il·lusió, les paraules es queden curtes.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Testimoni de gratitud per n’Aina Colom.





El primer diumenge de novembre vaig acabar de llegir el llibre, que ens va regalar la nostra amiga Aina Colom, “Ma mare, una època, uns costums, un testimoni” editat per Lleonard Muntaner.

Amb el permís de n’Aina, abans de posar-me a escriure sobre les impressions que m’han portat la lectura; vull transcriure les paraules de la seva dedicatòria, que el setembre passat i en acabar un plenari, a la mateixa Sala Magna de l’Ajuntament, ens va escriure: “Als meus bons amics Josep Bonnín i Rafela Garcia, dos sollerics d’adopció que estimen més Sóller que altres que descendeixen de varies generacions. Amb apreci i gratitud. Aina Colom. Setembre 2013”

El que m’ha empès a deixar un testimoni escrit, malgrat feia estona que em rondinava, han estat també unes línies de la part final del seu llibre on, per una part es lamenta d’algunes manques de reconeixement a una tasca personal. Aquests tipus de reconeixement sempre arriben per part de persones amb una certa sensibilitat i que saben trobar-se al seu lloc. Que simplement poden agrair  gests  que per alguns, per a molts d’altres els hi passen per alt. Són aquestes petites mostres d’agraïment de varies persones que tingueren cap a ella quan estava treballant a l’oficina  de Turisme que si tingueren.
El llibre de memòries queda molt ben definit en dues parts,

La primera on descriu una realitat familiar dins la pagesia, durant els primers seixanta anys del segle XX, a Deia. , Valldemossa i  posteriorment a Sóller, concretament a la possessió dels “Monts-reials” i totes les vivències. El fet narratiu, és a través del diàleg, i el  fa dirigint-se a la seva mare, una dona d’empremta, m’ha anat portant a lo llarg de la lectura, la sensació que es dirigia a ella com si fos ben viva; i realment ho és dins la memòria dels  records; clars, espinzellats i descrits per n’Aina. Talment les maneres en que tenia la mare de procurar un mestratge, alguna vegada dur, cap a ella i a la seva germana.

La manera de fer d’aquella pagesia de muntanya,  on tot s’aprofitava; on el temps sempre era curt  i el treball havia de donar per a cobrir la  subsistència. Amb un contacte de ple amb la natura i les estacions de les que moltes vegades depenien, queda plenament i perfectament descrita. Un vocabulari infinitament ric i que m’ha portat més d’una vegada cap al diccionari, ja que hi ha hagut bastants paraules que per la seva manca d’utilització i coneixement no havia emprat mai i desconeixia.

El calendari de les  tradicions religioses , marcaven  el dia a dia de la societat.

Aina ens situa en una època d’una realitat bastant dura. Les vivències sobre el final de la guerra civil i la postguerra que marcava la manera de fer. Els treballs que no permetien massa distraccions ni pèrdues de temps. I dins la duresa de la situació, també la part dolça i agradable en segons quins moments. El gaudir de coses més que senzilles que just ara no li donaríem la importància que tant ella com la seva germana els hi donaven.

La segona part, m’ha apropat  més a n’Aina com a persona valenta, capaç de vèncer les seves pors i tenir el coratge d’enfrontar-se a situacions per les que,  havent viscut dins les terres de tramuntana i sense quasi sortir a l’exterior fora de Mallorca; fou capaç de fer-ho. Aina no sé si ha estat mai una Valenta Dona, però si que ha estat i és una dona valenta. Referència dels seus viatges cap a França i Alemanya  per a treballar, deixar Sóller i el contrast de les distintes societats; ben igual que el diferent tracte que rebien els treballadors dins la societat mallorquina que a l’estranger.

Tota l’experiència d’aquells moments, continua marcada pel mestratge que li va donar la seva mare, per tenir en compte i saber com haver d’actuar davant de certes situacions. Una transmissió de saviesa i cultura, no apresa en llibres i que es transmetia de generacions en generacions.

Per a mi el consider un gran llibre. Un vertader testimoni d’uns moments, instants, d’una època que ha desaparegut i que gràcies a ella en quedarà una constància escrita. Un autèntic testimoni.

Moltes parts del mestratge que ella va captar, jo també l’he aprés i per aquest motiu m’he sentit molt proper als seus sentiments.

A Sóller, necessitam moltes més Aines Colom.

divendres, 15 de novembre del 2013

Fred i emprenyadura a la Vall de Sóller

Avui, complint la mitat de novembre, la Serra de Tramuntana s'ha vista engalanada amb una bona nevada i de sobte el fred ha arribat a la nostra Vall.
Just fa unes setmanes gaudíem d'unes temperatures extremadament altes i s'havia registrat un octubre més sec dels darrers trenta anys, si no vaig errat.
Serà bona la neu, ja que els embassaments ho necessitaven, tot i que el fred, no ha aconseguit abaixar l'emprenyadura de la ciutadania de Sóller.
Aquí a Sóller, i després d'haver vist l'espectacle circense i esperpèntic que ens va regalar i no de balde l'equip de govern amb els dos plenaris extraordinaris del passat dia 7 ( dos plenaris valen 3.500 euros); provocant que inclusiu l'oposició abandonés els seients de la Sala Magna al segon plenari per no voler participar amb el xou ridícul que s'havia muntat.
Han venut la baixada del tipus impositiu de la quota d'IBI ( Impost de Bens Immobles) del 0.85% al 0.83% ( dues centèsimes menys) i com el valor cadastral puja un 10% anual, el rebut de 2014 haurà apujat. No manca haver estudiat a la Sorbona, són faves comptades.
Molta gent està indignada i això passarà factura a l'equip del PP que ara desgoverna.
S'ha legislat amb una sensibilitat lesiva i posaran entre l'espasa i la pared a moltes famílies de Sóller. Entre elles, a famílies de pensionistes que hauran de triar entre menjar o pagar, no tan sols l'impost abusiu de l'IBI, si no el de fems que és un dels més alts de l'Estat Espanyol.
Exemple a Madrid es paga una taxa anual de 121€ i a Sóller de 240 , el doble.
Pagam la tudadissa de doblers dels darrers anys que ha generat el PP en dues legislatures. El pacte no va poder gastar massa ja que no hi havia ni un cèntim i va haver-se de limitar bastant part de la legislatura a pagar deutes generades pels altres.
S'ha arribat a la bolla del deute de prop de 17.3 milions d'euros.
S'han fet despeses absurdes molt lluny de les vertaderes prioritats i necessitats del Poble; s'han desaprofitat recursos que podien donar doblers d'entrades a l'Ajuntament; s'ha privatitzat quasi tot. Serveis que es privatitzaren i després per impossibilitat del pagament a l'empresa s'han retornat a municipalitzar, com estava abans de privatitzar-ho. Cas de Gesba; que s'acabat generant un deute de més de tres milions d'euros que encara a hores d'ara estem pagant. No el paga l'ajuntament; llegiu bé el pagam tots els ciutadans i ciutadanes de Sóller amb els nostres impostos.
Vull, com a ciutadà de Sóller donar la meva enhorabona a l'equip de Govern que pitjor no ho podíem haver gestionat, ni entrenant-se. Han batut un rècord de mala gestió.

dimecres, 13 de novembre del 2013

“La vara de l’eficàcia, l’eficiència i l’honradesa”



                                                  Tres minuts en pantalla mentint. Un rècord


Les  paraules del nostre màxim edil el Batlle Carlos Simarro quan va iniciar la legislatura, que formaven el titular de la notícia de Sa Veu  de 17 de juny de 2011. Foren que ell es  convertiria en: “La vara de l’eficàcia, l’eficiència i l’honradesa”

Després de dos anys i cinc mesos de malson - lapsus mentis-  vull dir de legislatura, que en pensau ?
Ha complert res del que prometé?

Quantes mentides haurà amollat  d’ençà que comença la legislatura?
A Canal 4 en una entrevista n’amolla tres minuts sencers i seguits en pantalla. Fou patètic.

Prometé feina i ha fet  reduccions de plantilles a l’Ajuntament .Si  que ha fet  contractacions d’assessories externes i arquitectes. Si que ha incrementat amb un milió d’euros el deute durant l’any 2012. Ni han complert  el pla de sanejament a què s’havien  compromès. Si que ha gastat doblers que no tenia i que sortiran de  sobre les espatlles de tots nosaltres.

La jugada celebèrrima de deixar “Deixalles” sense el servei de recollida selectiva i ensems voluminosos. Resultats:  Deixalles ha hagut d’acomiadar a tres treballadors i a renunciar a quatre places de beneficiaris, que estaven dedicades a persones amb risc d’exclusió social. Això és “procurar pel més necessitats”?

De la promesa de no pujar impostos millor no dir res, ja que tothom ho ha notat amb els diversos rebuts. El Batlle, i la carta de Sa Veu de dia 1 de novembre, fa que pugui ostentar al títol de Simarro I “El manipulador”. Corre pel carrer.

He de reconèixer que la vara de l’eficàcia i l’eficiència cap els “seus” sens dubte ha funcionat. La de l’honradesa, com es diu del  soldat: “el l valor de le supone”

La transparència en les gestions del Consistori ha arribat a l’excel·lència, ho hem vist els ciutadans que  tenim un criteri i saben analitzar.

No ha dit el Batlle, que ha estat ell qui s’ha convertit en la vara de la crispació i  que amb el seu pla arruïnarà molts  sollerics que arribaran a què no podran pagar la quota de  l’IBI.

La vara ha estat eficaç per a augmentar cost i taxes de tots els serveis i de passada convertint-los en més inoperants: Neteja (?).  Mai Sóller havia estat tan bruta ni havia costat tant mantenir el servei de neteja. L’aigua  més cara.

L’eficiència ben demostrada, vist com  arreglaren -“l’empresa millor d’Europa” Simarro dixit- les goteres del Poliesportiu de Son Angelats que encara hi són.

Per arrodonir,  la cirera, m’he assabentat , pretén  llogar l’edifici de l’hospital i dedicar els beneficis a serveis socials. No fa gaire estona, una persona, em va dir que a en Simarro li haurien de col·locar “un inhibidor de pensaments” i vaig fer una bona rialla, ja que hi estic plenament d’acord. Cada vegada que en pensa una, per posar-se a tremolar.

O sigui que ningú es queixi, perquè si ho fem, som els creadors de la crispació, els   que sortim al carrer a defensar els nostres drets que cada dia ens són trepitjats.

Carlos Simarro és el Batlle que major crispació ha creat dins Sóller. Que a l’espectacle-circ dels dos plenaris extraordinaris del passat dia 7 on va intentar vendre la moto de la “baixada” de l’IBI. Una altra mentida, i una manipulació d’època, on fins i tot, cosa que no havia passat mai, l’oposició el va plantar i varen decidir els regidors del PP pràcticament tots els punts del segon plenari.

La prepotència del Batlle el portà a proposar la baixada d’un 0.02% la quota de l’IBI. Venia a dir, es farà el que jo ordeni. Ridícul, despòtic i  un insult.

Tenia una possibilitat per abaixar la quota IBI:  reduir despeses i anar pagant deute.  Però ca barret!. Ben a l’inrevés.  
Tots els regidors i regidores, són responsables del que voten i els resultats.  Han perjudicat de manera molt seriosa al Poble de Sóller, amb la falsa rebaixa de la quota IBI i així com ens afectarà.  

Quan comenci a haver-hi impagaments del rebut d’IBI; arribaran al punt d’acomiadar a famílies de  Sóller de casa seva i  foter-los al carrer? (deshaucio)
El mateix Consistori que aprovà per unanimitat  “Sóller ciutat lliure de desnonaments”, serà el que desnonarà? Convertirà l’Ajuntament en un banc?
Han  hipotecat al poble sense el nostre consentiment i ara ens toca pagar els seus disbarats i la mala gestió.

Podran dormir tranquils?

dissabte, 2 de novembre del 2013

Manifestació contra la derogació de la Doctrina Parot i oblit del feixisme



 PP, UPy D, i Ciutadans, conjuntament amb les Associacions de Víctimes del Terrorisme ( em sembla que s’oblidaren de  l’Associació 11 M, o no els interessa?) varen omplir els carrers de Madrid en contra de la derogació de l’esmentada llei. El Tribunal d’Estrasburg de Drets Humans ha emès una sentencia declarant-la il·legal. I els que diuen acatar les sentències dels tribunals de justícia surten al carrer a manifestar-se en contra.

Les declaracions dels diversos “líders del PP” són de llibre de por. Es posen a la boca la paraula botxins i demanen drets humans per les víctimes i no pels botxins. Esperança Aguirre s’ha cobert de glòria.

Fem memòria, el PP s’ha negat a condemnar els crims del Franquisme.

Posà pals a les rodes a donar la informació sol·licitada per la jutgessa argentina que va obrir la causa contra dels crims del franquisme. També ha posat molts problemes per arribar a localitzar les fosses comunes on varen esser enterrats republicans i republicanes assassinades, que les portaren a fer “el paseillo”.

No volen saber res dels torturadors del franquisme que encara segueixen vius i de membres del Govern Franquista que encara estan vius i tenen responsabilitat en les darreres condemnes a penes de mort. Un d’ells emparentat de prop amb el Ministre de Justícia Ruiz-Gallardon.

Una delegada de govern Llanos de Luna, s’ha atrevit a muntar un acte d’homenatge a “La hermandad de la División Azul” ( ho escric en castellà, ja que estim massa la nostra llengua). Aquesta “División Azul” va donar suport al Nacionalsocialisme- Hitler durant la II Guerra Mundial.

Empren algunes  associacions de víctimes del terrorisme com a punta de llança pels seus interessos manipulant-les, tot i que dir que no ho necessiten massa.

La comissió parlamentaria que va cobrir l’aberrant atemptat terrorista de l’11 M ( encara hi ha coses no massa clares, que no sé si s’arribaran a aclarir mai; esper que si per les víctimes propiciatòries);m‘ha portat a recordar la frase de Pilar Majón Presidenta de l’Asociación 11 M, la qual mentre es descrivien els fets, alguns diputats del PP reien en un apart passant de la Comissió: “¿De qué se rien sus señorias?” Una de les que reien, ara és la Presidenta del Consell Insular de Mallorca  la senyora Salom.

Continuant amb la manifestació, hi ha comentaris de premsa, que diuen que mai s’havien vist tantes mans amb la salutació  feixista, des d’abans de la II Guerra Mundial. Banderes franquistes pre-constitucionals prohibides i sense que tinguessin cap problema per part de la policia ( intenta treure una estelada i veuràs) .

Puc entendre el dolor de la mort d’una persona estimada, però que no  demanin revenja i si ,  justícia.
Cap assassí de republicans i republicanes espanyoles – Franco fou un terrorista! Ha passat per un judici i  anat a parar a presó. Ans el contrari, tingueren bons càrrecs i bones remuneracions.

Nosaltres i molts com jo, no demanam revenja, demanam justícia i que caigui sobre els torturadors franquistes, sobre els que tingueren que veure en condemnes a mort que no obeïen a cap procés legal i en quantitat de mancances pels jutjats; demaman justícia per totes les víctimes que donaren suport amb la seva vida per la llibertat i la democràcia.

Volem que tots els símbols franquistes desapareguin de les nostres ciutats. No volem la indignitat d’haver de passar-hi per devora ell i que ocupin llocs “d’honor” a les places i llocs emblemàtics. Si qualcú els vol guardar que li munti un museu.

També existeix el terrorisme d’estat fet des de despatxos. Hi ha molta gent que té les mans mullades de sang i no ha premut mai el gatell d’una pistola.

La irresponsabilitat democràtica, mai han cregut amb la democràcia, l’han emprada per manejar, manipular, escalar i tocar doblerets públics, dels partits espanyols de dretes; és aberrant. Tant aberrant que ofereixen un càrrec a les llistes per a les properes eleccions a la Presidenta de l’AVT. Angeles Pedraza.

Vull denunciar l’oprobi d’aquesta mala gent que intenta fer treure a defora la visceralitat  d’una gent que la poden manipular a la perfecció.

Tots els Presidents dels diversos Governs Espanyols varen negociar amb ETA, des d’Aznar fins arribar a Zapatero. Inclusiu podria afirmar que a alguns, ETA els hi va anar de  conya, quan els ha convingut   i molts dels que surten al carrer estaran amb el Govern Aznar; uns dèspotes manipuladors.