Raimon: “Nosaltres no som d’eixe món”

                                   Peu de foto: Llibres en contra de la incultura i de la barbàrie"!

No puc deixar d’aixecar la meva veu i deixar testimoni escrit, condemnant la brutalitat policial que he presenciat per part dels antiavalots en el País Valencià ( malgrat no agradi aquest nom) , en contra d’uns estudiants ( molts menors d’edat) que es manifestaven pels seus drets.

Existeixen responsables directes que deuen assumir les seves responsabilitats: Polítiques, civils i penals; ja que entenc que a més d’atacar directament uns drets constitucionals: llibertat de manifestació i llibertat d’expressió; han arribat al maltractament físic de menors, que està clarament tipificat com a delicte al Codi Penal vigent.

Grisos fa bastants d’anys que durant la dictadura franquista feien el mateix, que els que ara uniformats de blau i armats fins les celles fan en plena democràcia. Ell color del PP és un blau molt més pàl·lid: cel.

Responsables directes: La delegada del Govern a València  Paula Sánchez de León, que just ara diu que investigarà si hi ha hagut “algun excés policial” o és que no ha vist les càrregues?El Ministre d’Interior del Govern de Rajoy, Jorge Fernández Díaz i el Cap Superior de la Policia al País Valencià, Antonio Moreno, que va definir als estudiants que es manifestaven com “el enemigo”

Una amiga meva ha escrit en el facebook: “Som el poble i no l’enemic” i estic totalment d’acord; tot i que per als grans partits polítics, tan sols ens reconeixen com a poble cada quatre anys quan ens criden a votar; però que després, a l’hora d’exercir els nostres drets legalment constituïts, treuen al carrer els antiavalots amb ordres brutals perquè actuïn ben igual que “cans de presa” i massacrin al poble sense miraments amb un abús de força i de poder.

No vaig lluitar en contra de la dictadura franquista  per arribar a on hem arribat. La lluita per aconseguir un estat de dret, va costar assassinats, tortures, repressions de tota casta; perquè els ara que es diuen demòcrates tornin actuar amb el mateix talant.

El carrer no és seu, malgrat el pare fundador d’AP-PP Manuel Fraga Iribarne, recent mort, encunyés la frase “La calle  es mia” quan exercia de Ministre de Governació en un  dels Governs Franquistes. El carrer és nostre, del poble!

No poden quedar impunes ni els que ataquen d’aquesta manera a una manifestació estudiantil pacífica reclamant els seus drets, ni els que han ordenant que aquestes forces d’assalt, actuessin d’aquesta manera.

La sang ha tornat vessar sobre l’asfalt. La brutalitat ha quedat patent i reflectida a les imatges que han estat publicades i han corregut per les xarxes i mitjans de comunicació no altament manipulats, com si va esser el cas de TV9, on els periodistes es rebotaren amb tota la raó per la manipulació de la direcció.

Les càrregues policials han aparegut a diaris nacionals i internacionals i s’ha tornat veure com màxims responsables del Govern i policia, actuaven ben igual que a una república bananera, sense tenir ni puta idea de com gestionar unes situacions, que els del cap d’adalt se’ls hi han escapat de les mans; o no. Perquè si el que pretenien era sembrar el terror ( d’estat és clar) perquè no hi hagués un efecte de solidaritat, “efecte crida” com anomenen ells, han errat de quatre potes, ja que han provocat un sentiment de solidaritat de molts altres estudiants dins tot l’estat espanyol que han sortit al carrer i també d’altres persones, que per edat han deixat d’esser estudiants, malgrat segueixen estudiant; que també s’han solidaritzats amb els estudiants del País Valencià vilment massacrats i atupats per les forces d’ordre públic, o de “desordre públic”.

Facebook

Facebook

Al•legat en favor de la Vida i en contra de la corrupció

                                        Un altre genocidi consentit per la Comunitat Internacional? 

                                                                 Sembla que així és!

Que els Governs de Rússia i Xina, vedin la condemna de la Comunitat Internacional, per la repressió del Govern Sirià ( un altre   genocidi del Segle XXI), amb l’excusa no sostenible que atempta i viola la sobirania d’aquest estat; dos països on els seus respectius governs no han tingut cap manies d’atacar-ne d’altres amb el seu afany expansionista a lo llarg de la història  ( per exemple Txecoslovàquia- Japó, cal refrescar la memòria), és una excusa que no se la creu ningú, o al manco jo. I a més que han violat sistemàticament els drets humans, també amb el silenci còmplice de la Comunitat Internacional, crec que va més enllà de la falsedat i de la hipocresia.

Valen més les seves posicions geoestratègiques en aquella zona d’orient, que les mils de vides humanes que el Govern Sirià està assassinant impunement. I és clar, no cal fastiguejar als amics, no fos que es rebotin, i ens creïn problemes, de negocis i basses militars. Una vergonya per als dos governs, i per la ONU.  Cinc mil assassinats, perquè  condemnés la repressió i exigís que compleixin amb el pla de transició  proposat per la Lliga Àrab. Mai em cansaré de fer un al·legat en favor de la vida i que aquesta l’empari amb unes condicions dignes.

Em rebenta veure com la barroeria i la indignitat plana sobre el món. Que la corrupció - quasi a tots els nivells- s’escampa com una basa d’oli i persones altament privilegiades i que teòricament haurien de donar exemple, no els basten els seus privilegis, que encara han de robar  els doblers nostres, de tots els ciutadans i ciutadanes per a poder dur un tren de vida de luxe, i supòs que deu esser per a cobrir les seves mancances com a éssers humans equilibrats.

Són els depredadors de la resta de l’espècia humana i no tenen consciència ni cap tipus de valor a l’hora d’actuar i crear el seu regne de robatori sobre les espatlles dels més fràgils, valent-se del seu lloc i estatuts , ves a veure de quina oiosa manera l’han aconseguit. A més, la seva supèrbia els dóna a pensar i creure que mai seran trobats per la justícia. Mentiders, hipòcrites i falsos.

En tenim un bon exemple amb la reforma laboral ( retorna l’esclavitud en ple segle XXI? Hi ha molts motius per pensar que si); quan en plena campanya electoral ( mireu vídeos i hemeroteques) s’ompliren la boca els màxims responsables del Pius Pius, que mai la farien afavorint l’acomiadament, inclusiu es permeteren criticar el PSOE, i a Zapatero que segons ells l’havia afavorit amb les mesures preses.

I ara, via punitiva, anul·len uns drets adquirits amb anys de reivindicacions i lluites  de la classe treballadora. Queda meridianament clar, que són els braços executors de la classe empresarial i financera. Volen més i no es conformen. El sistema creat, els afavoreix en tot. Ells legislen i executen. I no remuguis que tenen la policia i si ve al cas l’exèrcit.

I els sindicats han badat?  O han fet deixament de les seves funcions a consciència?  I just ara, quan el pastís està cuit i damunt la taula, aixequen el crit al cel ( més que patètic) . On eren quan s’estava tramant aquesta injustícia en contra dels que diuen representar: els treballadors? Idò, jo vos ho diré, rient les gràcies del gran capital i cuidant-se prou bé, de no perdre l’estatus aconseguit per la cúpula sindical.

De moment, s’atreveixen a convocar una manifestació (  no hi aniré, no em sent representat en absolut ni crec amb ells) , ja que si intentessin convocar una vaga general, podria esser, que els deixessin amb el cul enlaire i encara perdrien més credibilitat de la perduda

I els retalladors de drets laborals, sanitaris, culturals i educació , estan situats en tots els àmbits: Estatals, autonòmics i municipals. I per un altre costat fan despeses totalment inútils que a més posteriorment són deficitàries que haurem de pagar ,  tots nosaltres amb els nostres impostos. I a mida que avancen, segueixen escurant-nos les butxaques per poder fer front a una nefasta gestió, amb uns sous que són de jutjat de guàrdia. Seguirem callant?

El que ha passat al País Valencià amb la repressió als estudiants ( molt joves) que es manifestaven confirma el renaixement del  neofeixisme. Rememor records del temps d’en Franco i els grisos. Quin oi!

El jutge Baltasar Garzón i el ressorgiment del neofeixisme

No a la impunitat dels que cometeren crims de lesa humanitat, malgrat hagin mort. Els familiars d'aquestes víctimes es mereixen que es faci la justícia pertinent!

Deixant apart la meva opinió sobre  Garzón com a persona i algunes  actuacions com  l’operació contra Terra Lliure, on s’acusa de tortures a la guàrdia civil contra independentistes catalans, sense que ell ho tingués en compte, i la posterior condemna dotze anys després,  de  l’estat espanyol pel Tribunal d’Estrasburg de Drets Humans,  per no procedir a la corresponent investigació, i obligat a indemnitzar als activistes torturats. Les investigacions ordenades  sobre l’esquerra  abertzale.  Sobre que sobre ell existeix  una presumpta vendetta, per part  dels  més alts estaments  jeràrquics del sistema  jurídic espanyol i  poders fàctics amagats.

La querella presentada contra Garzón, arrel de les investigacions pels crims del Franquisme, pel Sindicato Manos Limpias  fundador Miguel Bestard, hereu de Blas Piñar  al Frente Naciona-Fureza Nueval i caballero de honor de la Fundación Nacional Francisco Franco, por los servicios en defensa de los ideales del Movimiento ,ultra dreta pura i “Asociación libertad e identidad”, mostra la punta de l'iceberg del neofeixisme ( o no tan neo). Put a claveguera. Escatològic: Merda.

Causes : Trama de corrupció Gurtel,  per les gravacions que ordenà  a les converses dels  presos i els seus advocats , que segons el jutge,  participaven en el blanqueig de doblers de la trama. Sentencia a Garzón a 11 anys d’inhabilitació per prevaricació.
Altre querella , per haver-se declarat competent per investigar els crims del Franquisme.

I  per  suborn, a l’haver acceptat uns doblers del Banc de Santander per uns cursos a NovaYork.  No s’investigarà al President del Banc Sr. Botin. Creia que en el   delicte de suborn, tan culpable és el que el rep com el que l’entrega, no? Cas en marxa

Gurtel: l’expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps i a l’ex secretari general  del PP Valencià Ricardo Costa absolts pel Tribunal Popular, malgrat les converses telefòniques.  Alguns tenen cera del corpus, o no?
Garzón va seure a  la cúpula de la Dictadura Argentina al banquet dels acusats, per  crims comesos, en aquella  fosca etapa, contra persones espanyoles; I també obri el cas contra Pinotxet,  colpista contra el Govern de Salvador  Allende i la repressió, tortures i assassinats posteriors. Però, ailàs ! ,  si intenta esbrinar  els crims en contra del Franquisme.

Des de la ONU, i a través Rupert Colville,  portaveu de Navi Pillay, Alta comissionada  pels drets humans, donen suport  a Baltasar Garzón per la investigació dels crims del Franquisme i a més insten a Espanya, a derogar la Llei d’Aministia de 1977 ( l’esborrany i taula rasa de la Transició) ja que no és conforme amb les lleis Internacionals de Drets Humans. I que l’acusació de prevaricar que s’acusa a Garzón perquè va ignorar l’esmentada llei que l’impedia perseguir-los. No tan sols això, si no que afirmen que Espanya està obligada baix la llei internacional,  a investigar les greus violacions dels Drets Humans durant el règim de Franco i a processar i castigar als responsables si encara estan vius.

 Els crims de lesa humanitat mai prescriuen.

I per aquest motiu,  una jutgessa argentina  demana al Govern Espanyol, documentació sobre els afers de Fraga Iribarne quan fou ministre de Governació, recordau la  frase “La calle es mia”; els morts a la celebració de Montejurra. I la repressió que ell s’exercí. He vist  fotografies de   Fraga Iribarne fent la salutació feixista i com a tal exercí.  Crea AP, partit unificador de tot el ventall de la dreta ( extrema fins a la “civilitzada”). Ara governen els seus hereus.

No faig un al·legat en defensa de Garzón.   Però hi ha ferides, que no han cicatritzat encara i que la Transició no va curar. Els familiars de les víctimes assassinades durant el Franquisme, tenen dret a enterrar-los en pau i dignitat i poder tancar el seu dol.

Franco ho va deixar “atado y bien atado”. Imposà  el model d’estat que patiríem , una monarquia parlamentaria, que des de la por fou votada en el seu moment; enlloc, de retornar al model de República que s’havia carregat el cop d’estat de 1936, i la guerra incivil.

Que vivim en  una democràcia ?, i un be negre amb potes roses !. Vivim en  una partitocràcia bicèfala; on s’intercanvien el poder cada cert temps i  la intolerància, el despotisme, i les posicions més retrogrades tornen a  guanyar camí, amb un  model econòmic neoliberal  sagnant  de les economies més fràgils i ara mateix dels països més dèbils, basta veure la brutal reforma laboral a  PP'espanyola.

El meu tarannà: declaració de principis

Durant els set anys que duc escrivint al Setmanari Sóller, puc dir i afirmar ( es pot mirar les hemeroteques) que mai he emprat l’insult, desafortunat i gratuït. Si he estat crític amb situacions que consider injustes, però no he desqualificat mai a una persona. He emprat la ironia i el sarcasme, perquè consider que el sentit de l’humor, és molt important per a navegar per la vida.

He rebut molt poques respostes per al·lusions als meus articles.

Record una que va esser amb un divertit combat de gloses,  per un article  sobre el Papa Benet XVI i la Cúria Eclesiàstica, i les seves contradiccions envers al missatge de Jesús que deien representar i lo lluny que estaven dels pobres. Vaig acabar el combat, quan en una de les gloses va caure en un insult personal cap a mi. Puc admetre qualsevol crítica, menys l’insult directe, ja que consider que qui el fa es desqualifica immediatament i si no disposa més argumentació,  per part meva ja no hi ha res més a compartir.

Quan jo empri un silenci, és prou conscient i meditat. Crec amb el diàleg constructiu i no en polèmiques, on el contrari no és capaç d’argumentar, si no afirmar la seva raó o veritat absoluta que es pensa que li ha estat atorgada per alguna divinitat que jo desconeix.

Ni apologia, ni proselitisme. Però vos puc assegurar que mai he tirat la pedra i amagat la mà.

He lluitat en contra de tots els dogmatismes, amb el suport de la raó i de l’enteniment i no he admès mai el fet que una jerarquia, provingui d’on provingui, pel fet de tenir una “autoritat” acceptada o arbitraria, m’obligués a canviar el que pensava o el que sentia. Gandhi deia: “Si una llei és injusta, el correcte és desobeir”.

Qui em coneixen, saben quin és el meu tarannà i no tinc cap necessitat d’explicar-lo quan d’alguna manera s’ha arremès en contra del que he escrit o dit, ja que és una costant que he anat mostrant a lo llarg de la meva vida i no és flor d’un estiu. A més m’alegra saber que moltes persones que  llegeixen el que escric en aquesta secció del Setmanari: “Espai per a la reflexió”, de diverses edats i estatuts socials, alguna volta m’han aturat pel carrer, dient-me que signarien les meves paraules una a una.

No crec ni en  il·luminats, ni en persones que es creuen valedores i es pensen que estan desenvolupant una tasca messiànica, ja que ja ens alertava un gran mestre, Jesús sobre elles, quan les definia com a “llops vestits amb pell de xot ”.

He aprés l’art d’escoltar i encara a hores d’ara, intent esser un deixeble eficient, però quan em trob amb persones que intenten imposar els seus criteris dogmàtics, opt per la llunyania i el silenci, tot procurant no emetre cap tipus de judici, ja que don el mateix valor a la veritat  seva com a la meva, malgrat no combreguem amb les mateixes idees.

Sóc  crítics amb els  càrrecs i no amb les persones.  Exemple,  ho he estat  amb l’actual Batlle de Sóller en diverses legislatures i no m’han caigut els anells, per a  condemnar el malfraig sens mida ni raó, quan li tiraren oli a la façana de casa seva.

Després de tot el que he escrit, renuncio  a intentar mostrar-me com un sac  de virtuts , o ésser exemplar. Sent que la vida és una cursa d’aprenentatge ,  que sóc molt capaç d’errar, però  de cada vegada me n’adon més aviat i puc rectificar amb lleugeresa.

Em sent Sulleric i moltes persones m’han avalat com a tal, dient-me, que ojalà , hi hagués més persones com jo que estimessin el nostre poble com jo me l’estim.

He fugit sempre de protagonismes, i crec amb les preses de decisions assembleàries on tothom pot exposar el què pensa i  sent, per poder arribar a una decisió amb el màxim consens.

El temps, savi, sempre posa a cadascú en el seu lloc i a més és implacable. Aquest article és quasi una declaració de principis i no és la primera que he fet.

No accept la injustícia, ni qui voldrien callar la veu d’una altra persona, ja que he lluitat, perquè TOTHOM tingui el dret a expressar-se. I no necessit demostrar res a ningú, entrant en polèmiques estèrils i inútils.

Josep Bonnín Segura

Josep Bonnín Segura