dilluns, 21 de febrer del 2011

.Escola, educació, transmissió de coneixements i de saviesa


Quan surti publicat aquest article, farà  dues setmanes  que s’haurà realitzat la concentració organitzada per APIMA C.P TRES MARJADES (Associació de pares i mares dels alumnes de “Ses Marjades)  sol·licitant a les autoritats pertinents, que aquesta escoleta i  la de l’Horta (escoletes infantils unitàries) tinguin continuïtat i no les tanquin com pretenen fer. Han passat moltes coses, inclusiu una proposició no de llei al Parlament de les Illes Balears  per part d’un partit polític perquè no es tanquin i a més siguin subsanades algunes carències: menjador, sala de psicomotricitat. 
El que em llegiu, sabeu que jo vaig esser a les acaballes de la dictadura franquista un lluitador en favor de la democràcia.
Dir-vos que estic decepcionat d’una gran part de la classe política, que en algun moment hem hagut de patir, no és novedós.
En el seu moment no em vaig incorporar a cap dels partits polítics que estaven en la clandestinitat, i si vaig donar suport a totes les iniciatives que creia justes. Com és ara la que s’ha generat en favor de la continuïtat de les escoletes, que han funcionat donant una educació de qualitat.
Deix a continuació un comentari que m’ha arribat de Gran Bretanya del pare d’uns alumnes que hi anaren, Sr. Clive L.Young: “Un missatge de suport des de Gran Bretanya. Els meus fills Jordi i Jamie van esser alumnes de Ses Marjades (Jaimie encara) crec que tot dos varen rebre una educació excel·lent”.
No sé si he escrit o no, sobre el meu pas per la vida educativa, estic parlant de fa un bon grapat d’anys. Bé, monges trinitàries, Liceo Espanyol (fins al Ingrés), després tot el batxillerat (elemental i superior) al Lluís Vives i Magisteri: El primer any oient i després oficial, per abandonar-ho els motius que explic: Fart que els professors fossin o militars o de Falange; les professores de la Sección Femenina; vaig esser incapaç de pensar que en algun moment jo podia transmetre allò que ells pretenien. Ja en aquell moment estava molt més a prop de l’educació que plantejava Montesori, les escoles Waldorf, l’escola lliure de Ferrer Guàrdia (afusellat i assassinat). Vaig abandonar avorrit i decepcionat. No seria jo el que impartiria una “educació” basada en els principis despòtics i de manca de llibertat: els mateixos que en el batxiller ens volien incrustar al cervell amb l’assignatura “ Educación política  y Formación del Espiritu Nacional”.
Sempre he cregut més amb el “micro” que amb el “macro”. Jo sóc dels colmados petits. A ciutat de Mallorca, cada barri tenia el seu colmado, la lleteria, la drogueria, el seus forns, etc, i el mercat gran era, al manco a casa, el de l'Olivar.
Palma era més poble que ciutat, i això li donava els seus avantatges: tothom es coneixia.
Son Dureta no era un macro hospital, ben al contrari, i l’Hospital General tampoc. Imperava el metge de capçalera, ara dit de família, que ens va atendre des de nadons fins arribar a l’etapa adulta. Tot era més petit i més proper i per tant s’estimava més.
Sempre he odiat les massificacions, els grans monstres feixucs que tenen un funcionament lent i pesat, com just ara mateix està demostrant l’hospital de Son Espases, que en dos dies mals contats de la seva obertura, ja ha tingut un col·lapse a urgències, i el personal va mig deprimit. Les baixes per depressió van a balquena. Hi ha carència de material i de personal.
Em direu per què totes aquestes comparances? Idò vos diré que les estructures grans es deshumanitzen, sigui la que sigui: Hospitals, grans supermercats, i també escoles.
Jo entenc l’escola a on, a més dels coneixements impartits, s’hauria de lliurar saviesa, sentit crític i analític als alumnes, perquè sàpiguen  circular per la vida amb el capet ben moblat, per uns valors necessaris per a convertir-se en uns autèntics éssers humans: Persones.  Un apropament a la natura, ja que nosaltres també ho som. Un coneixement de com cuidar-nos, d’un esment per la nostra salut i un coneixement del nostre cos: Físic, mental i emocional.
Per desgràcia no és el cas  i el sistema educatiu trontolla , com tots els altres, i es mostra amb la punta del iceberg que és la quota creixent de fracàs escolar. I per més inri, enlloc d’anar al bessó, simplement se li col·loquen pedaços.
Unes escoles petites, familiars on l’educació pot esser personalitzada, com és el cas de “Ses Marjades” o “L’Horta” que persegueixen els principis que he esmentat del que consider que hauria d’esser l’educació; no tan sols és una gran equivocació intentar tancar-les, si no robar l’oportunitat a uns  infants que  puguin gaudir un model educatiu que fa més de vuitanta anys que funciona a la nostra Vall.
Un dia vaig dir que la vertadera democràcia es basa en  exigir als polítics designats cada quatre anys, que facin la seva feina, que la facin bé i que vetllin per el interès comú. Aquesta democràcia ha de ser veritablement participativa i no de política de despatxos dels gestors elegits, no és la seva feina. S’han d’acostar més a les vertaderes prioritats dels ciutadans.
Em sembla que amb tot el que he escrit, he deixat meridianament clara quina és la meva actitud.

Jo et portaré la llum: Les hordes de Francisco Camps i la llibertat d’exp...

http://www.prise1.ca/Jo-vinc-d-un-silenci-_-4pIhiztoZ1U.html

"Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg" i aquestes actituds feixistes de tancar TV3 al País Valencià, és un intent de tornar-nos a aquell maleït silenci de la dictadura. Manuel Baixaulí en el seu manifest personal escriu : "O Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà"

diumenge, 20 de febrer del 2011

Les hordes de Francisco Camps i la llibertat d’expressió


El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps (m’estalvio lo de senyor, ja que de porcs i de senyors s’ha de venir de casta) acaba de fer ell i la seva camarilla una mostra despòtica, antidemocràtica, i en contra de la llibertat d’expressió, no tan sols a un gran nombre de ciutadans i ciutadanes del País Valencià ( malgrat a alguns  els cogui el toponímic), tancant les emissions de TV3. Ho duia perseguint, com una espècie d’obsessió malaltissa des fa bastant estona i ho ha aconseguit. Dir que es perden batalles com aquesta, però no la guerra.
És un atemptat greu en contra de la cultura catalana, i un menyspreu, que és per aquí on van els tirs dels que encara ara somnien amb “el imperio español”, amb retornar a esser “la reserva espiritual de occidente” i amb “una , grande y libre”; somniant vespre si, vespre també, que són portats baix pal·li com es feu amb el dictador de bigotet curt (em fa tanta mandra posar el seu nom) que gràcies a Déu passa a millor vida, o no?. Tal volta existeix el infern pels que assassinen com el feu amb les darreres sentencies de mort que signà abans d’espitxar-la.
Hom al·lucina i flipa en colorins, quan al País Valencià, aquest personatge més que fosc, em refereix al President Camps i a tota la banda d’acòlits, Barberà inclosa, circulen com si fossin els amos de la possessió i callant de mala manera als qui no convé que xerrin massa, estiguin dins el seu partit com el cas  Ricardo Costa, número dos del PP valencià , en el que en Rajoy el va fotre defora del partit, perquè en Camps no l’anomenés conseller, i  d’altres valencians que han hagut de partir del seu país perquè han estat vedats i no troben ni feina.
La veritat és que no feia comptes escriure de política , si no de la mobilització que es feu a la plaça per defensar la continuïtat de “Ses Marjades”, però com en aquest mateix setmanari hi haurà l’entrevista a Cati Eva Canyelles que ha fet Jero Reynés i la informació de Lluc Garcia que he vist que prenia notes, no he volgut saturar amb més informació sobre la mateixa temàtica. Sortirà en les properes setmanes.
Anant al tema sobre el que havia encetat l’article, hom no acaba d’entendre com amb la quantitat de casos de corrupció – el que de moment bat record és el Pius Pius, malgrat UM no és queda curta, encara estiguin governant o desgovernant el País, amb majoria absoluta i no els hi hagi passat factura per part dels seus votants. No sé si pensar, o que duen unes clucales ben col·locades i uns antifaços sense forats per no veure la corrupció  que manegen als que són votats o que ja els hi està bé i no ho volen ni veure, perquè farien el mateix si poguessin i mantenen una fidelitat?
Tampoc entenc l’actuació de Mariano Rajoy (marianito el corto és un altre, parent tal volta?) que sembla que no empre la mateixa vara de mesurar , depèn dels casos i ja ho explicaré,  que el seu antecessor Ansar, a qui no li va tremolar la mà quan tallà el cap de Gabriel Cañellas pel Cas Túnel de Sóller ( També dir que ni Cañellas, ni J. Matas, tingueren cap mania en tallar el coll a Cristòfol Soler). O sigui, per un cert tipus de corrupció,  no es podien  embrutar les seves files que volia més netes que una patena el gran amic de Bush.  Un altre que tal amb la llibertat d’expressió i la democràcia, com quan milions de ciutadans de l’estat espanyol sortiren (sortirem) al carrer, perquè no s’entrés a la Guerra d’Iraq i el puta cas que ens va fer aquest “senyor” ( repeteix que s’ha de venir de casta)
Qui controla la comunicació i la informació controla  el poder. El personatge Camps ho sap molt bé i vol uns canals de TV submisos, controlats i manipulats per ell i la seva guàrdia personal.
Omnium ja està preparant les corresponents mobilitzacions, si estàs al País Valencià podeu comptar que hi aniria. Els  hi don tot el meu suport des d’aquí.
I Rajoy que arriba a la cimera dins el seu partit, en gran part per gràcia i suport del president valencià, no li queden més pilotes, que retornar-li el favor donant-li el suport, perquè encapsa-li les llistes de les properes eleccions autonòmiques, malgrat  a vegades amb la gran pilota de merda (perdonau per l’escatologia) del Cas Gurtel, li faci més nosa que un pedrolí dins la sabata. Però com el maig hi ha eleccions, no vol que se li remogui massa el galliner, com ha passat aquí a la nostra roqueta en el partit que encapsala Josemon Bauza, amb la fugida de Jaume Font i la creació d’un partit anomenat Lliga Regionalista.
Per les nostres contrades també bufen vents forts i com he pogut llegir en el nostre setmanari , no anterior si no  de fa dues setmanes, Margalida Llobera, ha abandonat la junta local del PP Fornalutx.
Vist lo vist, hom pensa que enlloc de marejol dins el si del partit dretà, hi ha com una mar brava amb uns vents costaners de gran velocitat i veurem com porta el timó el recent estrenat  parlamentari Josemon Bauzá.
Feia estona que no escrivia de política, ni de polítics o professionals de la política (bon sou, bona mamandera i trampolí de negociets o càrrecs a empreses amigues  per quan la deixin: por los favores prestados al partido).
La veritat és que hi ha temes molt més interessants i el meu amic i veïnat de columna Joan Castanyer té la llendera per mà i no els n’hi passa ni una. Ben fet Joan, bona feina¡.
Acab la frase final de l’escriptor valencià Manuel Baixaulí, del seu manifest personal (molt clar i bo) :  o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

Jo et portaré la llum: “Suïcidi homeopàtic”: la gran ignorància que plan...

Jo et portaré la llum: “Suïcidi homeopàtic”: la gran ignorància que plan...: "Devia esser el dissabte dia 5 d’aquest mes, quan en unes telenotícies de TV3, vaig poder contemplar una imatge patètica de la ignoràn..."

diumenge, 13 de febrer del 2011

“Suïcidi homeopàtic”: la gran ignorància que planeja arreu


Devia esser el dissabte dia 5  d’aquest mes, quan en unes telenotícies de TV3, vaig poder contemplar una imatge patètica de la ignorància més supina i quasi em fa fer vergonya aliena contemplar l’espectable.
Devers quinze joves, uniformats en camisetes que portaven el lema: “L’homeopatia no funciona” , escenificaven el que ells deien “suïcidi homeopàtic” i s’entaferraven una sobre dosi de pastilles ( això és un compost homeopàtic, ja que l'homeopatia unicista treballa amb grànuls i pomades), que era per combatre el insomni, deien, quan realment el Sedatif és pels estats d’ansietat, emotivitat , hiperemotivitat i per trastorn del son. A més, una sobredosi homeopàtica pot provocar l’efecte contrari del que es pretén curar. Ignorants, per altra vegada.  
Vaig pensar que els metges homeòpates (malgrat a l’estat espanyol, sabeu que hi anam d’endarrerits, no sigui considerada una especialització mèdica); o se’n devien fer un panxó de riure o es devien posar les mans al cap, en veure quan atrevida i gosada és la ignorància.
A França i Alemanya, l’homeopatia és contemplada com a tractament mèdic i regulada i finançada en part per la Seguretat Social, inclusiu l’homotoxicologia que és una variant, basada en els principis del professor Hans H. Reckeweg.
Faig aquesta afirmació, perquè les quinze persones que sortien per a demostrar que l’homeopatia no funciona, i que un placebo fa el mateix efecte  (segons ells tot és  pura autosuggestió); se n’haurien d’assabentar-se que en el món són milions de ciutadans i ciutadanes que l’empren i els s’hi funciona. A més, ben dosificada, no fen el burro com ells mostraren, és sense  d’efectes secundaris, que si té en la gran part dels medicaments sintètics farmacològics.
Malgrat a vegades hom al·lucina, vos contaré una experiència personal. Farà uns catorze anys que vaig portar amb la meva dona un herbolari  a Andratx. No vos podeu imaginar la quantitat de persones (la majoria estrangeres) que venien enviades de la farmàcia, amb receptes que eren ni més ni manco que formulacions homeopàtiques, que han de ser preparades en un laboratori, que per més inri tan sols poden expedir les farmàcies, ja que està totalment prohibit comercialitzar-ho als herbolaris. O sigui, la persona que atenia la farmàcia no en tenia ni p.... idea del que li demanaven.
El principi homeopàtic fou creat pel doctor Hahnemam (1755-1843) “Similia similibus curentur” en català “Lo similar es cura amb lo similar”
El 2009 per l’organització mèdica col·legial d’Espanya , va aprovar en assemblea el reconeixement de l’homeopatia com a “acte mèdic” amb l’objectiu de regular la seva pràctica per persones amb la formació adequada.
A Gran Bretanya existeix un nodrit nombre d’investigadors: Peter Fisher i altres; amb l’existència de quatre hospitals homeopàtics integrats en el sistema nacional de salut britànica, on més de cent metges realitzen la labor, tant a nivell clínic com d’investigació.
Vos sembla que un poc més d’una dotzena de bergantells ignorants, no sé moguts per qui, malgrat ho sospit (formen part d’una campanya-espectable mediàtic de la que xerraré més endavant) , poden muntar un espectacle al mig del carrer, com el que vos he contat, tan sols induint a la confusió (Serà això el que volen provocar: confusió). I a més quina responsabilitat tenen ( malgrat sigui un medicament homeopàtic) en fer una clara apologia  a prendre una sobredosi de medicament ( no sabem l’estat anímic ni els problemes mentals, per exemple o de depressió) d’espectadors que veien les telenotícies.
Aquests elements que diuen o volien demostrar que l’homeopatia no funciona i que el placebo fa el mateix efecte, s’haurien de demanar, perquè funciona, a part de amb adults, també amb infants inclusiu amb animals, a meam si també diuen que els darrers empren el seu poder mental per autosugestionar-se per curar-se.
Existeixen bastant pediatres que empren l’homeopatia; a part de tot una gran quantitat de metges homeòpates en tot l’estat espanyol i en tot el món, persones amb criteri i rigor; que no pot esser qüestionada la seva labor, per quatre passerells barruts i ignorants, que formen part de la campanya  internacional 10.23, que va en contra de les teràpies alternatives ( jo prefereix anomenar-les complementàries), perquè, segons ells, no estan bassades en fets científics (altre colla d’ignorants que creuen que tan sols funciona allò que es pot pesar, i mesurar) . Aquesta campanya s’ha orquestrat en un hotel de Manxester i pel que he anat cercant és un espectacle mediàtic per a desprestigiar no tan sols l’homeopatia si no totes les teràpies alternatives que segons ells no es basen amb mètodes científics.
Acabaré l’article dient que la medicina al·lopàtica té una història realment curteta comparada per exemple amb la Medicina Tradicional Xinesa, de la que se sap que té un tres mil anys d’antiguitat.
No explicaré el cas del “escèptics” sobre l’aura o conjunt de cossos energètics que tots tenim i que va haver de  reconèixer, la postura oficial,  quan amb la càmera Kirliam foren fotografiats. Tampoc amb les fotografies dels cristalls de l’aigua que va fer Masuru Emoto. I el canvi que tenien depèn de la paraula que hi posava davall de l’aigua que fotografiava.

És trist, però la ignorància, dic per acabar, a més d’atrevida és avorrida.

Jo et portaré la llum: El gran desgavell de Son Espases

Jo et portaré la llum: El gran desgavell de Son Espases: "A part de tot el moviment 'Salvem la Real' que tots els polítics es passaren per l'entrefolre. Ara veiem com funciona (o no) Son Espases. ..."

dimecres, 9 de febrer del 2011

El gran desgavell de Son Espases

A part de tot el moviment "Salvem la Real" que tots els polítics es passaren per l'entrefolre. Ara veiem com funciona (o no) Son Espases. Just devora s'han fet habitatges d'alta qualitat (casualitat o no?)

Personal insatisfet i insuficient, són ingents les baixes per depressió.  Carència de material. Organització nefasta. Hi ha una persona de la família ingressada per una infecció d'orina després d'un trasplantament de ronyó; un dia s'ha quedat sense sopar, i al dia següent si no arriba a esser per la intervenció d'una infermera que va anar a cercar "alguna cosa" perquè pogués sopar, si hi hagués tornat quedar sense.

Quan escric això,resulta que els malalts renals que tenen l'aigua ( de dos a dos litres i mig diaris) pautada pel metge corresponent, no en poden beure perquè s'ha acabat l'aigua. La meva dona com anirà a veure'l avui horabaixa, ha hagut d'anar al supermercat de devora casa a comprar-ne per a portar-li. És de vergonya.

A mida que vagi rebent nova informació de tot els desastres que van ocorrent per una ineptitud en primer lloc pels polítics que han organitzat el canvi de Son Dureta a Son Espases, on per més inri, els accessos a l'hospital no estan acabats i s'organitza una tangana d'emboços del trànsit que no és de dir, seguiré ampliant la informació d'aquesta nota. A més pens publicar-la al meu bloc i al bloc que tinc al Setmanari Sóller.

Jo et portaré la llum: 2011: Un any de pinyol vermell

Jo et portaré la llum: 2011: Un any de pinyol vermell: "D’ençà que començà aquest any i encara no hem passat ni un mes, sembla que el món pareix una olla de grills. Parlar dels desastres climà..."

dimarts, 1 de febrer del 2011

2011: Un any de pinyol vermell



D’ençà que començà aquest any i encara no hem passat ni un mes, sembla que el món pareix una olla de grills.
Parlar dels desastres climàtics, com el que ha passat a Austràlia amb les inundacions on pràcticament el país es troba anegat. També les inundacions del Brasil amb més de set-cents morts. La nova erupció del Volcà  Etna. Les tempestes de neu que la natura va regalar  , és un dir, no tan sols a diversos països europeus, Espanya inclosa, si no també a diversos estats nord-americans. Terratrèmols inclosos.
En quant al tema social, el que va passar  amb les manifestacions a Itàlia, a Grècia i ara amb les de Tunísia, que sembla que faran l’efecte dominó a molts altres països africans, perquè el primer en contagiar-se ha estat Egipte. Sembla que tot està trontollant. A la gent se li està acabant la paciència i està sortint al carrer a treure tota la ràbia continguda, que a vegades em pos a la seva pell i no és per menys. Vos pareix que la dona del ex president de Tunísia Ben Ali, no ha bastat tots aquests darrers vint-i-quatre anys que han deixat el país en la misèria, que per “assegurar-se” una bona vellesa, se’n du una tona i mitja d’or. A veure si la justícia internacional es posa les piles. Ha estat la gent al carrer que ha fet caure el seu govern corrupte de Ben Ali.
Quan vaig veure, notícia que s’ha donat a la majoria de canals televisius, no tan sols de tots els aldarulls que estan sacsejant el nostre planeta, si no que un ex-banquer Suís de nom Rudolf Elmer que ha entregat a Julian Assange el fundador de Wikileaks, ni més ni manco, que dos cd amb les dades de prop de dos mil clients sospitosos d’evasió fiscal als celebres paradisos fiscals, i en concret al situat a les Illes Caiman, m’ha alegrat de valent. Firmes financeres de les més grans fortunes de diversos països del món com Estats Units, Regne Unit i Alemanya, poden veure ventilats els seus noms per delictes fiscals.
Hom no deixa de flipar amb colorins. Abans aquests tipus d’informació habitualment no solia sortir , i si a qualcun periodista se li escapava la ploma, era, no tan sols retirat de circulació, o sigui defenestrat i  a més no tornava trobar feina pus mai .
I ara, no tan sols s’esbomba públicament, si no que són els que tenen la informació el que convoquen la roda de premsa per a donar pels i senyals del que van a fer. On també varen explicar que  es poden trobar-se implicats a prop de quaranta polítics de l’àmbit internacional i de moment tres bancs inclòs el Julius Baer, amb seu a Suïssa, que té oficines al manco a tres grans paradisos fiscals. I no es queda aquí en les declaracions, Elmer diu que havien, ell i la seva dona, escrit al ministre de finances alemany Peer Steinbruck, per donar-li els documents de manera totalment gratuïta i no varen rebre cap tipus de resposta. Això mateix, no em direu que no put una mica. 
A més l’ex-banquer no té por d’esser acusat, com ara  s’hi troba,  per la revelació de secrets bancaris. Sembla que la por a enfrontar-se a aquests grans poders està desapareixent. Molt bon senyal.
Estarà començant a arribar l’època de la transparència? . No fa estona que vaig escriure que si tots els doblers evadits fiscalment als diversos paradisos fiscals, retornassin als seus països d’origen, la crisi –que estic convençut que han creat i provocat aquestes mateixes grans fortunes- ja faria estona que estaria totalment resolta.
Tota aquesta mena de barruts, lladres i pocavergonyes, els hi fot un rave, tots dels drames i tragèdies que han anat provocant. Persones desesperades a l’atur, persones que han perdut casa seva per no poder pagar la hipoteca, persones que han anat a parar al carrer i que han de menjar als menjadors socials o d’altres que esperen el rebuig dels aliments caducats que llancen les grans superfícies. Aquests mateixos són els responsables que els “països pobres” eufemisme, ja que són països riquíssims amb recursos, el que passa és que estan en mans de titelles que aquestes grans fortunes financeres han assegut al lloc de poder per tenir facilitat per esquilar-los als ciutadans dels seus propis recursos, sense massa problemes, deixant un rastre de misèria, penúria , malaltia i ignorància arreu per on han passat. Són els reis Mides de la porqueria i de la corrupció. Conreadors de fam i misèria.  Ja és hora que els seus noms siguin coneguts i tots ells siguin jutjats.
Com estic començant l’article a principis  de setmana, faré una pausa en el mateix a veure si Julian Assange, ja ha tingut prou temps per estudiar els documents informàtics i comença a amollar noms i cognoms d’aquests lladres internacionals. Sembla que no ha estat així i encara haurem d’esperar. Paciència que tot arriba.
També a veure si la justícia, quan surten els noms i cognoms d’aquesta genteta,  actua amb el  delit i rigor  que s’hauria d’aplicar a qualsevol tipus de delinqüent, malgrat aquests s’autodenominin de “guant blanc” i jo de “mans brutes”.
Esper, que no és de dir, si per casualitat, que no tindria, perquè ser-ho tanta, apareguessin alguns  noms  relacionats molt d’aprop amb  Vaticà, i perquè no de l’estat Espanyol.
Encara queda molt d’any endavant. Veurem  que ens depara.

La Tribuna de guimera.info

La Tribuna de guimera.info: "- Enviat mitjançant la barra d’eines Google"